Nacionalisme i federalisme s’anteposen en els seus principis bàsics: mentre el nacionalisme tracta d’homogeneïtzar la societat, eliminant la diferència a costa de la mateixa llibertat individual, el federalisme parteix del respecte a aquesta diferència i genera convivència i llibertat per als individus que la integren
Les veritats absolutes són conceptes que s’accepten emocionalment sense raonament. Els individus que se senten imbuïts per aquest tipus d’idees es creuen portadors de la veritat i són impermeables a les idees dels altres i incapaços de negociar. Simplement senten que són incompatibles, tenen necessitat de separar-se, de no contaminar-se i, si poden, d’imposar la seva voluntat als altres.
Els individus que estan convençuts amb idees irracionals “veritables” solen tenir característiques autoritàries i són poc democràtics. S’institueixen com avantguardes revolucionàries organitzadores del poble; utilitzen la democràcia per arribar al poder, però no hi creuen: el dret a decidir és vàlid mentre és mobilitzador; es presenten a les eleccions per exercir determinats càrrecs i prenen decisions al marge de les competències per a les quals han estat elegits; fan declaracions unilaterals quan ostenten el poder o canvien les constitucions, independentment dels vots obtinguts durant el procés; adeqüen el relat de la realitat a les seves creences; es creuen amb dret a adoctrinar els nens de tots amb les seves veritats; exclouen de la seva societat als diferents i els despullen de drets i moltes coses més. Però són atractius per a la gent, ja que els que formen part del grup se senten part d’una cosa extraordinària, fan història cada dia de la seva vida o treballen activament per la seva redempció futura. D’exemples, la nostra realitat ens proveeix generosament tots els dies.
Qualsevol que vulgui negociar de bona fe amb ells, acabarà cedint irremeiablement. Quan arribi al final del procés d’observar amb sorpresa que s’ha situat en l’agenda de l’altre i que el contrincant gairebé no s’ha mogut de la seva posició inicial. Haurà estat simplement un útil company de viatge o un “dubtós” que no s’ha deixat convèncer.
Així és el nacionalisme i no hi ha res de transversal en ell. Per definició, i perquè és portador de la veritat, no és negociador. Per això, qualsevol pacte o procés de negociació que es vulgui fer de bona fe amb el nacionalisme excloent acabarà situat a l’agenda nacionalista, no en el punt intermedi com seria d’esperar. Per això al nacionalisme no li agrada el federalisme, perquè el federalisme significa reconeixement i acceptació de l’altre, solidaritat, pacte i respecte a les regles del joc pactades. Nacionalisme i federalisme s’anteposen en els seus principis bàsics: mentre el nacionalisme tracta d’homogeneïtzar la societat, eliminant la diferència a costa de la mateixa llibertat individual, el federalisme parteix del respecte a aquesta diferència i genera convivència i llibertat per als individus que la integren. Davant la globalització, cada vegada les societats són més complexes i els problemes més globals, existint fortes corrents federalitzants per resoldre els problemes que ens afecten a tots. El nacionalisme, en negar la diversitat i evitar “contaminar-se”, va contra corrent i l’única cosa que pot generar són societats tancades a l’intercanvi, autoritàries i culturalment empobrides.
El nacionalisme genera societats dividides, estableix fronteres amb el diferent i és expansionista amb l’similar absorbible. La història ens ha ensenyat que el nacionalisme més excloent s’asseu a la taula a negociar i després boicoteja els resultats, ja que el seu objectiu en la negociació és, únicament, rebaixar les expectatives del contrincant. Només cal recordar el comportament d’ERC durant la negociació i la seva abstenció en el referèndum de l’Estatut de Catalunya.
La nostra història recent ens torna a demostrar que els partits polítics que s’han deixat influir per la retòrica nacionalista, han acabat dividits i desmobilitzats, amb la meitat dels seus components en el terreny de l’altre. Aquesta és la realitat i si les forces polítiques no ho volen veure, pitjor ens anirà a tots.
A Catalunya, el PP després de les últimes eleccions sembla desaparèixer del mapa, Ciutadans tenia el seu sostre marcat fins que ha sortit cap a Espanya, Convergència té dificultats per sobreviure des que va tenir la idea de tenir com a soci als millors unilaterals, els partits històrics d’esquerres estan dividits o dessagnats, en plena discussió, absorbits o amagats en altres sigles, i els nous ja han mossegat l’ham, encara que segueixin convençuts que bonament poden dominar la situació. Després de diumenge passat UDC, el millor soci de Convergència ja es va partir en dos amb una pregunta constitucionalista en un partit que des de la seva fundació ha estat constitucionalista per definició. Alguns polítics escollits per UDC per participar en el govern de la federació ja juguen en el terreny de l’altre. Qui serà el següent?
1 comentari