En política, discutir, debatre, no hauria de ser sinònim d’aixecar la veu, d’humiliar l’adversari. Si ens acostuméssim a uns debats on no es consideri vencedor qui més ha cridat o qui més ningunejat el contrincant, no ens estranyarien tant les abraçades entre representants de diferents opcions polítiques
Alicia Sánchez-Camacho és una bèstia negra del sobiranisme català. Quan intervé al Parlament es nota el neguit i la crispació en part de l’hemicicle, sobretot en els escons de CiU i ERC. A la comissió d’investigació pel ‘cas Pujol’, CiU i ERC han insistit a convocar-la i l’esperen amb les urpes preparades per retreure-li el confús embolic de la gravació secreta de la conversa al restaurant La Camarga entre ella i l’excompanya de Jordi Pujol Ferrrusola.
Una abraçada entre la presidenta del PP català i el president d’ERC, Oriol Junqueras, era, per tant, poc previsible. Però s’ha produït. Ha estat arran de la mort en l’accident d¿avió als Alps d’Ariadna Falguera, companya del cap de gabinet de Junqueras, Lluís Juncà. Aquesta abraçada improvisada i sentida ha estat, en un moment tan trist i dolorós, una bona notícia per la política catalana.
L’agressivitat entre els polítics és, sovint, excessiva. En ocasions, hi ha qui intueix molta comèdia rere uns debats farcits d’insults i menyspreus. “Dins l’hemicicle es diuen de tot i després, a la sortida, són tant amics”, critiquen els malfiats. El problema no està en la cordialitat quan les càmeres de televisió no els enfoquen sinó en l’altivesa, el desdeny i els improperis quan estan engegades.
Després dels debats de les campanyes electorals o de les confrontacions parlamentàries és habitual fer sondejos per demanar a la gent qui creu que els ha guanyat. Sovint es considera guanyador qui més ha cridat o més insolent s’ha mostrat.
En política, discutir, debatre, no hauria de ser sinònim d’aixecar la veu, d’humiliar l’adversari. Si ens acostuméssim a uns debats on no es consideri vencedor qui més ha cridat o qui més ningunejat el contrincant, no ens estranyarien tant les abraçades entre representants de diferents opcions polítiques.
Quan el diputat de les CUP David Fernández es va abraçar amb el president de la Generalitat, Artur Mas, després de la consulta del 9-N molts ens vam quedar descol·locats. Després vam descobrir que Fernández és un apassionat de les abraçades, la qual cosa solen constatar els que s¿acosten a saludar-lo.
L’abraçada entre Sánchez-Camacho i Oriol Junqueras no era una constatació de les coincidències entre dos membres de la ‘casta’ sinó la solidaritat entre dues persones ferides pel dolor.
Si els polítics s’abracessin més i s’escridassessin menys, probablement els consideraríem més normals, més propers a nosaltres. I les diferències ideològiques continuarien tant vives com sempre.
Això sí, Alicia Sánchez-Camacho, el dia que comparegui a la comissió del ‘cas Pujol’, més val que no confiï a rebre gaires abraçades
El Periodico, 29 de març de 2015
