La primera conclusió de la enquesta que va publicar EL PERIÓDICO és que el sobiranisme ha perdut ímpetu per les contínues divergències estratègiques entre Artur Mas, Oriol Junqueras i Duran Lleida així com pel gran escàndol de la família Pujol i les seves pintoresques compareixences. Baixen els riscos del xoc amb Espanya per la independència però pugen molt els de la ingovernabilitat
La primera conclusió de la rellevant enquesta que ahir va publicar EL PERIÓDICO indica que l’actual majoria parlamentària CiU-ERC, que dirigeix l’anomenat procés des de les eleccions del 2012, experimenta un notable retrocés i perdria la condició de majoria. Es quedaria –en la millor hipòtesi i si CiU seguís unida– en 60 diputats i n’hi faltarien vuit per aconseguir la majoria absoluta (ara en té 71 i n’hi sobren tres). És la dada capital i indica que el procés retrocedeix. Es tracta únicament d’una hora vall o és una tendència de fons? L’únic clar és que el sobiranisme ha perdut ímpetu per les contínues divergències estratègiques entre ArturMas, Oriol Junqueras i Duran Lleida així com pel gran escàndol de la família Pujol i les seves pintoresques compareixences.
La segona conclusió és el fort descens de CiU, que segueix sent la primera força però que baixa de 50 diputats (n’eren 62 quan Mas va guanyar el 2010) a només 31 o 32. La gran pregunta és si és per la gestió de la crisi i l’erosió dels partits tradicionals o pel full de ruta independentista pel que perd gairebé la meitat dels diputats que va obtenir el 2010.
Per la seva part, Esquerra millora els resultats del 2012 i Oriol Junqueras treu millor valoració que ArturMas (mala dada per al partit del president) però perd impuls respecte a enquestes anteriors que la situaven com a primera força. I fins i tot amb els seus 27-28 diputats veu amenaçada la seva posició per l’impressionant ascens de Ciutadans, que treu 23 o 24 diputats davant dels 9 actuals.
La tercera és que, tot i el declivi de CiU i ERC, no hi ha una majoria alternativa, ja que la suma de CiU, ERC i la CUP sí que aconsegueix una molt justa majoria absoluta (de 69 o 70 diputats) gràcies a l’ascens de la candidatura anticapitalista, que passa de 3 a 9 escons.
La quarta és que, a més de no sumar majoria, les forces no independentistes (Ciutadans, Podem, PP, PSC i ICV) constitueixen un conglomerat massa dispar políticament i ideològicament per articular qualsevol recanvi polític.
I de totes elles, la que perd més força és el PSC, l’altre partit tradicional de Catalunya juntament amb CiU, que es podria quedar amb 11 diputats davant dels 20 actuals. La forta erosió dels socialistes catalans -tot i la combativitat de Miquel Iceta- i la de CiU (amb amenaça de ruptura) comportarien un autèntic terratrèmol en la política catalana. No només el bloc format per CiU i ERC perdria la majoria (juntes obtenen el pitjor resultat des del 1984) sinó que la tan imaginada i mai realitzada gran coalició ja seria impossible, perquè es quedaria a 25 escons de la majoria absoluta, ni més ni menys.
Simplificant, es podria dir que CiU ha sigut la gran víctima de la crisi i del procés, però que el PSC paga el desgast del tripartit, l’esquinç intern provocat per l’onada independentista i la reacció de Zapatero davant la crisi. És clar que un descens del suflé independentista i la nova dinàmica que Pedro Sánchez ha imprès al PSOE podrien inflexionar a l’alça aquests resultats.
La conclusió final és que a Catalunya hi ha una forta i clara pulsió de protesta que va primer a Ciutadans (cansament de l’independentisme) i després cap a Podem i la CUP (conseqüència de la crisi). En enquestes anteriors, Podem era més fort i Ciutadans, més feble. El resultat és una Catalunya políticament molt fragmentada, amb gran volatilitat i amb un fort problema de governabilitat. Ara baixen els riscos del xoc amb Espanya per la independència però pugen molt els de la ingovernabilitat.
La resultant final no és gens encoratjadora ni per a Catalunya ni per a Espanya, i Mas i Rajoy, els que han manat últimament, haurien de fer un sever examen de consciència.
