“Cuando quieras quedamos. Beso. M”. Així acabava el correu electrònic concís amb què Margarita Rivière em va contestar el que jo li acabava d’enviar dimecres passat, dia 25. Li comentava que no acabava d’identificar alguns dels personatges que apareixen al seu darrer llibre “Clave K”, una novel·la on es despatxa a gust contra el pujolisme. La novel·la la va escriure fa més de 15 anys però aleshores ningú no es va animar a publicar-la. Ara ho ha fet “Icària editorial”.
La presentació va ser el mateix dimecres i no hi vaig poder anar perquè havia de participar en un programa de ràdio. El seu estat delicat de salut també li va impedir de ser-hi. Va intervenir mitjançant un vídeo enregistrat. L’Enric Català, el fotògraf que m’havia acompanyat a l’entrevista que li vam fer l’octubre per Catalunya Plural, sí que hi era i em va dir que la va veure força desmillorada. La mort ha corregut més ràpid del que prevèiem aquest cop.
L’entrevista va penjar-se a la xarxa el 7 d’octubre passat amb el títol: “Als periodistes que no estàvem amb els nacionalistes ens deien que estàvem contra ells”. La conversa havia donat per un bon grapat de títols més. Feminista i progressista va haver d’aguantar les crítiques dels que li retreien que venia de bona família i els que l’etiquetaven com anti-catalanista. En va parlar en aquella conversa relaxada, en què només es va treure el tub que li subministrava oxigen mentre l’Enric li feia les fotos.
Jo diria que no era rancuniosa però recomano la lectura de “Clave K” per entendre la seva opinió negativa del pujolisme i el nacionalisme que van fer impossible que un llibre com aquest és publiqués ara fa quinze anys. Vam coincidir poc personalment i molt ideològicament. Llegint-la, llegint-nos, sintonitzàvem.
Com jo, tenia la sensació que el debat nacionalista ens prenia temps d’altres ocupacions més enriquidores i constructives. Però estàvem, estem, en aquest ball i ens toca ballar.
A ella ja no. El que toca ara és repassar els seus escrits. Llegir “Clave K”, naturalment. Però em permeto recuperar un parell de frases de l’entrevista del passat octubre.
Així explicava la seva opció professional: “Ser periodista sempre val la pena. T’ha d’agradar la gent. Sinó, dedica’t a una altra cosa. Si t’agrada la gent, entendre-la, entendre on vius, és el millor que hi ha. Quan em vaig dedicar a això no sabia què era. Ara ho sé i tornaria a ser periodista”.
I així explicava la que considerava única frustració professional: “No haver pogut fer mai un reportatge d’un consell d’administració d’un banc. Explicar-li a la gent com funciona el consell d’administració d’un banc o d’una gran empresa. És un somni que he tingut com a periodista i no he pogut realitzar”.
Ben segur que li hauria agradat veure el final –si algun dia en té- del debat sobre la independència de Catalunya. L’entrevista acabava amb aquestes afirmacions seves: “La vida no és desitjar ser independent sinó jugar amb allò que tens al teu entorn, adaptar-te i tenir empatia. Les dones en sabem molt d’això”.
Quan vulguis quedem. Petó. S
Siscu Baiges
