El tòpic sobre els gallecs queda liquidat amb Francisco Caamaño (Cee, la Corunya, 1963). L’home que va haver de gestionar com a ministre de Justícia la retallada del Tribunal Constitucional (TC) a un Estatut que ell ja havia retallat primer com a negociador del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero no defuig cap pregunta i ofereix contundència en les respostes (entrevista de José Rico)
-Sent ministre de Justícia, va afirmar que la sentència de l’Estatut marcaria el futur de l’Estat de les autonomies. Vist el que ha passat després a Catalunya, ¿va ser el principi de la fi de l’Estat autonòmic?
-Va ser el principi d’un altre Estat de les autonomies. En la mesura en què el tribunal, en comptes d’evolucionar, fa marxa enrere i impedeix que el sistema autonòmic pugui continuar avançant, la necessitat d’una reforma de la Constitució que adapti el disseny territorial d’Espanya als nous temps es fa indispensable.
-¿Sense aquella retallada s’hauria evitat la pulsió independentista?
-És difícil fer ucronies, però és innegable que la sentència va tenir un impacte evident. Tots els incidents durant el procés de deliberació, amb recusacions de magistrats incloses, va fer que s’anessin escalfant els ànims. I després de la sentència es van plantejar les coses en termes de guanyadors i perdedors. Els perdedors van exagerar els termes de la derrota i els suposats guanyadors van exagerar els seus èxits. Al final, aquell Estatut no va arribar mai a comptar amb un suport decidit de gairebé ningú, la qual cosa va minvar la seva legitimitat.
-Si tothom va actuar malament després d’aquella sentència, ¿quina autocrítica fa de com el Govern del PSOE va gestionar la sentència?
-Segur que s’ha de fer autocrítica, però el Govern va tenir una intervenció relativa en tot el procés. El president Zapatero va encoratjar la reforma de l’Estatut, el Parlament va elaborar un projecte de màxims sabent que era de màxims, i quan el text va arribar al Congrés i es va haver de ressituar l’opinió pública catalana ja no ho va comprendre. Sí que hi va haver una pressió enorme dins el PSOE. Hi havia por, temors i declaracions aïrades que feien molt difícil mantenir la calma. Semblava l’ocasió d’ordenar per a 30 anys més el problema que ja s’estava apreciant de ressentiment i d’esquinçament d’algunes costures de l’Estat autonòmic. Però això no va ser entès ni per la dreta ni per part del PSOE.
-Si per reformar la Constitució fa falta el suport del PP, ¿quina viabilitat tenen llavors aquests plans de reforma federal del PSOE?
-El president Mariano Rajoy ha jugat aquests últims anys a la resistència perquè té majoria absoluta, però una altra cosa és l’escenari que podem tenir a finals d’any. Potser acceptar que la reforma constitucional és necessària forma part de la supervivència política del PP. Els escenaris són canviants i estem en una dinàmica de reforma de moltes coses de la nostra Carta Magna, no només la qüestió territorial.
-Fa servir ara paraules com ‘federalisme’ o ‘nació’ que quan negociava l’Estatut eren maleïdes. ¿Per què els catalans s’han de creure que ara sí que s’acceptarà?
-Perquè han canviat moltes coses. El TC i altres institucions han pagat alguns costos des d’aquella sentència. Els greuges identitaris en una democràcia només se solucionen amb polítiques de reconeixement. Anomenar les coses pel seu nom i trencar els tabús també és necessari moltes vegades. Si la nostra Constitució reconegués com a nacions Catalunya, Euskadi i Galícia, encara que això no els doni més autogovern, situaria en termes de dignitat les persones d’aquests territoris.
-Sembla que limita les reivindicacions a les qüestions simbòliques, però a Catalunya també hi ha malestar amb el finançament, el dèficit d’infraestructures…
-Per descomptat, en la reforma cal abordar-ho tot. Però el que em preocupa més no és el problema del repartiment de poder, sinó el problema de no humiliar les persones. A Espanya hem confós la desigualtat amb la diferència. La desigualtat es pot corregir amb polítiques d’igualtat. Però la diferència no es corregeix, es respecta i s’integra.
-¿És partidari que la reforma de la Constitució inclogui el dret a decidir de les autonomies?
-Seria una cosa molt exòtica. Una Constitució que permetés consultar sobre la secessió d’una part del seu territori deixaria de ser una Constitució, perquè aquestes lleis es basen en un pacte de lleialtats que en aquest cas es trencaria. Seria il·lògic. No obstant, sí que es podria preveure la possibilitat que els territoris puguin ser consultats sobre el seu nivell de satisfacció en relació amb la política de l’Estat.
-Imaginem que s’impulsa la reforma constitucional, però els catalans la rebutgen en referèndum. ¿Això ja abocaria sense embuts a un referèndum independentista?
-En aquest cas tindríem un problema constitucional seriós de legitimitats. Però tot dependria de les majories que s’obtinguessin. Una reforma de la Constitució amb una participació baixa seria dolent per a tot Espanya, però també em costa imaginar una reforma sense l’acord dels partits nacionalistes.
-CiU i ERC estan negociant un full de ruta cap a la independència i les eleccions del 27-S els podrien atorgar majoria al Parlament. Si això passa, ¿què hauria de fer el Govern central?
-Doncs el Govern sabrà que té una majoria de diputats independentistes, però seran diputats que quan seguin als seus escons actuen en un marc legal que han d’obeir. El problema del dret a decidir és que el dret que està decidit no és dret. El dret el fan les persones que hem escollit i no hi ha més dret que el que emana de les lleis.
-¿Prohibir la consulta del 9-N i el succedani posterior va ser un error?
-No ho sé, però s’han comès errors molt greus. No és bo jugar a l’alegalitat, com ha fet la Generalitat. Utilitzar el dret per aparentar que s’aconsegueix democràcia genera ficcions polítiques difícils de canalitzar en la societat.
(El Periodico, 22 de febrer de 2015)
