Mas aprofitarà l’empenta del 9-N per collar Junqueras amb la llista unitària i l’entrada al Govern
Artur Mas va guanyar ahir uns quants punts al marcador de la credibilitat política a Catalunya. Cap president de la Generalitat no havia arribat tan lluny. El risc de l’operació era molt alt, però finalment Mas ha aguantat i Rajoy, víctima de la seva paràlisi, no ha tingut més remei que mantenir la inacció per no convertir la jornada en una demostració de força que hauria tingut conseqüències desastroses. Mas n’ha sortit airós. I ara què?
Pot passar que l’innegable èxit de mobilització del 9-N provoqui al Govern del PP una reacció de ressentiment i impotència que fins i tot porti Rajoy a cometre algun error aquests dies o que simplement el mantingui en l’immobilisme per la por de perdre suport electoral a les municipals i autonòmiques del maig. En tot cas, és molt difícil que el cap de l’Executiu central recorri d’aquí unes quantes setmanes tot el camí que s’ha perdut en aquests últims anys i que els catalans, siguin o no independentistes, ja han recorregut.
La votació d’ahir no té valor jurídic i resulta impossible extreure’n conclusions sobre si la majoria de la societat catalana vol la independència o no. Com a màxim es pot constatar que hi ha 1,6 milons de catalans que aposten per la secessió (xifra totalment insuficient) en un exercici democràtic sense conseqüències, però és impossible aventurar quants hi estan en contra. Tot i això, la consulta d’ahir demostra dues coses:
-La primera, que existeix un profund malestar a Catalunya contra Rajoy. Un corrent importantíssim de la població catalana està fart d’insolències i menysteniments i vol dir ben alt al president del Govern central que no se’ls pot ignorar amb tanta alegria.
-La segona, que una majoria mobilitzada i molt ferma de ciutadans exigeix un referèndum de debò, passi el que passi. Probablement el 9-N ha marcat una línia de no-retorn -o de molt difícil marxa enrere- a un escenari de pacte polític sense que la població es manifesti a les urnes de forma nítida sobre si vol o no la independència. Després de més de dos anys de tensió política, els catalans -els del sí i els del no- volen comptar-se, per molt traumàtica que sigui l’experiència, ja que tot apunta -també el resultat del 9-N- a una divisió social en dues meitats.
I si la figura de Mas s’ha engrandit, la d’Oriol Junqueras ha quedat debilitada. A partir d’ara, el líder d’ERC ho tindrà més difícil per insistir en el discurs que el president forma part de la tradició de la martingala i el conformisme de CiU, per llançar la idea que Convergència mai no s’atrevirà a fer el pas decisiu.
Mas aprofitarà aquest respir. Per començar, el president de la Generalitat instarà Junqueras a mullar-se. Li oferirà entrar al Govern i li insistirà per confeccionar una llista unitària i transversal per anar a unes eleccions de caràcter plebiscitari així que estigui preparada. És previsible que Junqueras torni a posar com a condició una declaració unilateral d’independència l’endemà de constituir-se el nou Parlament, la qual cosa impediria -de moment- de convocar aquestes eleccions.
Entre Mas i Junqueras s’està disputant una sorda batalla per la credibilitat en l’àmbit de l’independentisme i el 9-N ha impulsat el president en aquesta pugna. Però el més important és que el desenvolupament de la votació d’ahir ha avalat la seva manera d’avançar en el procés sobiranista. Convergència també vol arribar a l’estadi de la independència. A hores d’ara, això comença a quedar clar, tot i que encara no s’ha plasmat clarament i oficialment en un programa electoral. Però Mas vol fer-ho pas a pas -partit a partit, com diria Guardiola-, intentant eixamplar la base de suports recorrent a un discurs de radicalitat democràtica que entronca d’allò més bé amb el descontentament actual cap al sistema polític i, sobretot, sense espantar la part de la població que no vol fer el pas de la secessió.
La carta que Mas ha anunciat que enviarà de seguida a Rajoy per demanar-li d’obrir un diàleg forma part d’aquesta estratègia de carregar-se de raons davant els catalans. L’organització de la jornada del 9-N ha estat un exemple rodó de la manera com el president va combinant l’enfrontament amb el Govern central amb la reclamació del dret a votar sense recórrer a una ruptura radical ni a la desobediència irada. Rajoy, i la seva incapacitat per afrontar la situació durant més de dos anys, ha estat el gran aliat de Mas en aquesta empresa. Passat el 9-N caldrà veure si continua sent-ho o dóna una sorpresa.
(La Vanguardia, 10 de novembre de 2014)
