El que és decisiu no és el percentatge del cens electoral que hi va participar, sinó l’absència de l’Estat a Catalunya. Si Catalunya és part de l’Estat, l’Estat no pot desaparèixer de la vida política catalana o ser-hi present només de manera negativa, com l’enemic a combatre, com l’ha caracteritzat expressament el president Mas en aquestes últimes setmanes de manera reiterada
Seguint l’estela de la majoria dels editorials dels mitjans de comunicació de fora de Catalunya i de l’opinió de bona part dels articulistes d’aquests mitjans, el president del Govern central, en la seva compareixença en diferit de dimecres, va qualificar de fracàs el resultat de diumenge passat a Catalunya perquè només hi va participar un terç del cens electoral. La consulta, va venir a dir, ha servit per fer visible la condició socialment minoritària de l’independentisme. Fins aquí la interpretació presidencial. Podia haver anat més lluny en aquesta línia interpretativa i afegir que aquest terç del cens no era homogeni. Doncs a ningú li passa per alt que no és la mateixa la posició dels votants de la coalició CiU, o la dels d’ERC, Iniciativa o la CUP, com estem veient en els forcejaments que hi ha hagut abans del 9-N i en els que hi continua havent després sobre el camí a seguir.
Això és veritat des d’un punt de vista estadístic, però políticament no és ni tan sols una veritat a mitges. Caldria afegir que aquesta minoria social, amb el grau d’abstenció consolidat, serà majoria absoluta en el pròxim Parlament, com ho és en l’actual. Els que van convocar la ciutadania diumenge passat seguiran dirigint políticament Catalunya amb majoria absoluta els pròxims anys. I la seguiran dirigint sense tenir ningú al davant en termes polítics. D’això és del que no va dir res el president del Govern. I és el més important. Els dos terços que no van anar a votar el 9-N podran ser majoria social
–que està per veure que ho fossin– però no existeixen políticament o, més ben dit, existeixen d’una manera tan fragmentada i inconnexa i tan mancada de discurs comú que és com si no existissin.
Tots els partits que s’enfronten a l’independentisme en aquest moment, si no són completament irrellevants tenen tendència a ser-ho. I cada vegada més. Pel pes de cadascun d’ells, que cada vegada és menor, i perquè no poden arribar a cap acord. Amb el PP no es pot arribar a cap acord a Catalunya mentre el Govern es mantingui en la posició en què està. Com a conseqüència d’això, la majoria social no independentista està condemnada a la impotència política.
Això és el que és decisiu. El suport social a l’independentisme no només ha crescut de manera extraordinària des del juliol del 2010, en què es va fer pública la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, sinó que a més s’ha articulat políticament. De no estar pràcticament present en cap de les eleccions celebrades des de l’entrada en vigor de la Constitució fins a les autonòmiques de la tardor del 2010, ha passat a ocupar el lloc central en el sistema polític català. El binomi Constitució-Estatut, expressió de la resposta a la integració de Catalunya a Espanya d’acord amb la Carta Magna del 1978, ha estat desplaçat del centre del sistema perquè ha deixat de ser acceptat majoritàriament. Sobre això no hi ha el menor dubte. Hi coincideixen tots els estudis d’opinió.
Sense aquest binomi els partits de govern d’Espanya, el PP i el PSOE, no poden existir políticament a Catalunya. Aquests partits no poden no defensar la Constitució i l’Estatut com a fórmula d’integració de Catalunya a l’Estat. La seva condició de partits de govern d’Espanya no l’hi permet. Si ho fessin, desapareixerien com a partits a la resta d’Espanya. La societat catalana, contràriament, no és receptiva a un discurs polític d’aquesta naturalesa. Després d’aquesta sentència del 2010, la Constitució i l’Estatut, tal com estan, no poden ser la referència normativa per a la governació de Catalunya. Aquesta és la perspectiva que s’ha de privilegiar en l’anàlisi dels resultats de diumenge passat. El que és decisiu no és el percentatge del cens electoral que hi va participar, sinó l’absència de l’Estat a Catalunya. Si Catalunya és part de l’Estat, l’Estat no pot desaparèixer de la vida política catalana o ser-hi present només de manera negativa, com l’enemic a combatre, com l’ha caracteritzat expressament el president Mas en aquestes últimes setmanes de manera reiterada. L’Estat com a enemic no és una alternativa. És el que representa Rajoy .
Així no es pot seguir. Tothom sap que és estúpid fer-se trampes al solitari. I en canvi, això és el que va fer el president del Govern central en la seva compareixença de dimecres passat. Havent tingut temps de reflexionar i davant un esdeveniment d’una gravetat tan extraordinària, la seva compareixença va posar de manifest que el Govern central no té política per a Catalunya o, el que és el mateix, que Espanya no té Govern en el moment que s’ha d’enfrontar al problema més seriós amb el qual es pot haver d’enfrontar qualsevol Estat: el de la seva integritat territorial.
(El Periodico, 16 de novembre de 2014)
