El convuls panorama polític, Catalunya i l’estancament de les reformes auguren un incert futur a Espanya
A Espanya se la presenta en altres països de la zona euro com a exemple dels beneficis de les reformes estructurals. És així, fins a cert punt. Però el país té problemes: la previsió és que la taxa de desocupació acabi l’any que ve en un terrible 23,5%, abunden els escàndols de corrupció que afecten els tradicionals partits de Govern i el deute públic encara segueix pujant.
Mentrestant, molts catalans fan campanya per la independència. Aquest cap de setmana Catalunya ha celebrat una votació no oficial sobre si se separa d’Espanya. El pròxim moviment probablement seran les eleccions autonòmiques. ERC, un grup nacionalista radical, es convertiria llavors en el principal partit en lloc dels nacionalistes moderats que governen ara.
ERC vol declarar la independència unilateralment. Aquesta decisió probablement suposaria que s’haurien de prendre mesures de control de capitals a Catalunya, ja que la gent miraria de buidar els seus comptes dels bancs. També implicaria que la Generalitat cauria en impagaments si Madrid deixa d’enviar-li diners. Com que això seria econòmicament desastrós, ERC probablement no obtindria el suport del nacionalisme moderat per a la declaració unilateral d’independència. Però el tema català seguiria sent una ferida oberta.
La desacreditada classe política a Espanya està perduda sobre què s’ha de fer en aquest cas. L’inicial zel reformista del Govern s’ha esvaït. El partit socialista a l’oposició té un líder nou i jove, Pedro Sánchez, que s’esforça per trobar una política econòmica coherent. La seva idea més notable és fer marxa enrere a la reforma laboral, que ha estat la política més exitosa de l’actual Govern.
Això ha deixat un gran espai per a Podem, un partit populista d’esquerres. Podem vol netejar la política, i això és bo. Però els seus líders simpatitzen amb el chavisme: volen reduir l’edat de jubilació a 60 anys, auditar el deute del país abans de cancel·lar-ne una part, i garantir a tothom uns ingressos mínims. Si un programa així alguna vegada es posés en pràctica, Espanya s’encaminaria cap a l’impagament i la sortida de l’euro. De fet, el que el país necessita és una segona onada de reformes. D’entrada, una altra dosi de reforma laboral, ja que els qui tenen llocs de treball indefinits mantenen privilegis excessius, amb el resultat que la majoria dels llocs de treball que es creen són contractes a curt termini. Els impostos sobre el treball s’han de retallar i s’han de reemplaçar per impostos sobre la despesa, per fomentar la creació d’ocupació.
Desafortunadament, el pronòstic no és bo. És improbable que després de les pròximes eleccions algun dels tres principals partits -PP, PSOE i Podem- aconsegueixi una majoria suficient. Cap d’ells serà capaç d’arribar a un acord de legislatura amb els partits catalans, a menys que ofereixin un referèndum, i els altres grups parlamentaris no compten perquè són massa petits. Com a conseqüència, dos dels tres grans partits probablement necessitaran coalitzar-se per arribar a una majoria. Però això serà tan estrany com un aparellament entre elefants i rinoceronts. Una aliança Podem-PSOE no és inconcebible, ja que encara que cap dels dos partits ho vulgui, els seus partidaris els hi poden empènyer. El problema és que les polítiques econòmiques que llavors sorgirien serien molt poc atractives.
Una gran coalició entre els conservadors i els socialistes seria la millor aposta. En aquesta situació, Rajoy podria haver de dimitir com a president per donar pas a algú, ja sigui del seu propi partit, com la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, o d’un altre, com el socialista Sánchez. Una gran coalició també seria la millor manera de resoldre la situació catalana. Abans que a Catalunya se li pugui permetre votar, s’hauria de canviar la Constitució, i això requereix una supermajoria al Parlament i un referèndum entre tots els espanyols.
Però socialistes i conservadors seran reticents a arribar a un pacte, no solament per la seva rivalitat tradicional, sinó perquè un acord d’aquesta mena li faria el joc a Podem, ja que semblaria donar validesa al seu argument que els dos partits són igual de dolents. El partit acabat d’arribar estaria llavors ben situat per guanyar el poder en les següents eleccions generals, de la mateixa manera que el partit Syriza, l’esquerra radical de Grècia, sembla que guanyarà les pròximes eleccions d’aquest país després que els conservadors i els socialistes formessin una gran coalició. Espanya es troba en un camí molt difícil.
Hugo Dixon és editor a Reuters i fundador de “Breakingviews”
“El Periódico de Catalunya”, 10 de novembre
