Editorial de Federalistes d’Esquerres, 17 de novembre de 2014
Superat el simulacre de consulta del passat 9 de novembre, cal que la ciutadania exigeixi als partits polítics un exercici de màxima claredat en les seves posicions i propostes. Fins ara, la confusió i l’ambigüitat han imperat en l’anomenat debat territorial. És poc probable que es celebri un referèndum legal, però en l’horitzó hi ha la hipòtesi d’unes eleccions anticipades al Parlament català, que alguns pretenen que siguin “plebiscitàries”. En qualsevol cas, és urgent que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya reclamin dels responsables polítics que parlin clar.
Claredat que implica que tots i cadascun dels partits explicitin en els seus programes, sense ambigüitats, si estan o no per la separació de Catalunya, i en cas afirmatiu com plantegen fer-ho, en quins terminis, amb quins aliats internacionals i quines característiques tindrà el nou ens polític Han d’abandonar-se subterfugis, com “sobirania”, “llibertat”, “dret a decidir”, “un país nou” i d’altres. Cal parlar clarament de separació o secessió, o d’una arquitectura institucional federal amb característiques clares, o d’una altra opció explícita i detallada.
Claredat que implica que els que estiguin en contra de la secessió, ofereixin a l’electorat una alternativa detallada (no n’hi ha prou amb dir “Estat no independent” o “confederació”) que no sigui el manteniment del “statu quo”. Per Federalistes d’Esquerres, això passa, com a mínim, pel compromís amb una reforma constitucional que doni pas a un Estat espanyol amb estructures federals i que reconegui plenament el caràcter pluricultural i plurilingüe d’Espanya.
Claredat que exigeix que es fixin unes regles clares que, en línia amb la Llei de Claredat de Canadà de l’any 2000, estableixin els requisits bàsics perquè un acord de secessió obligui el Govern de l’Estat a negociar les condicions d’una separació. Això passa, en cas de referèndum d’independència, per una pregunta clara i explícita; un percentatge de participació mínim i una majoria reforçada perquè el resultat sigui vàlid si l’opció separatista resultés triomfadora.
I en el cas que alguns pretenguin que sigui el Parlament qui declari unilateralment la independència, no ha de ser suficient amb una majoria simple, ni tan sols absoluta, dels diputats. Si l’Estatut (títol VII, articles 222 i següents) estableix que per a la seva reforma es requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament, raó de més per a exigir una majoria reforçada per decidir una secessió. Resulta preocupant el silenci que, referent a això, mantenen els partits a favor de la separació. Encara pitjor: de manera indirecta els dirigents d’Esquerra Republicana neguen la necessitat d’una majoria reforçada i advoquen pel cinquanta per cent més un dels diputats.
Claredat que es tradueix en joc net, tant per part de les administracions, que s’han de limitar a fomentar la participació, com dels mitjans públics, que han de demostrar que són capaços de mantenir una estricta neutralitat sense que sigui necessari imposar quotes.
Claredat que exigeix que, uns i altres, demostrin a l’electorat la viabilitat internacional, les incerteses i els costos associats, i no només els eventuals beneficis, els avantatges i desavantatges de la separació, tant d’ordre econòmic com polític i social.
Només amb claredat podrem prendre una decisió democràtica i lliure en un món de sobiranies complexes i cada cop més compartides.
Federalistes d’Esquerres, 17 de novembre de 2014
