El resultat realment important per avançar cap a la realització de una consulta legal amb exigències de claredat, que derivi en el reclamat mandat democràtic, són els resultats que tinguin lloc en les eleccions generals a les Corts Espanyoles del 2015 i al Parlament de Catalunya. No em sento ni amb l’obligació d’anar a participar (l’abstenció també és, afortunadament un dret i per tant una opció plenament democràtica) ni tinc la voluntat de contribuir a l’èxit de participació en la consulta per salvar la cara dels convocants
Sota el meu punt de vista la situació en la què ens trobem actualment, a dos dies del 9 de novembre de 2014, és el resultat d’un cúmul de despropòsits comesos per les dues parts. Avui només parlaré dels què considero que han comès els qui “convoquen” el procés de participació ciutadana del 9N donat que l’objectiu d’aquestes línies és justificar la meva decisió de no participar en aquest procés[1]. A efectes expositius, descriuré i valoraré aquests errors i despropòsits per ordre cronològic a com s’han produït.
El candidat de CiU a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010, el Senyor Artur Más, es va presentar amb la proposta de negociar un nou pacte fiscal per Catalunya. Només dos anys després, i ja com a President, va decidir avançar la convocatòria d’unes noves eleccions per la tardor de 2012 al comprovar que el govern espanyol del PP (amb majoria absoluta des de finals de 2011) no tenia cap intenció de negociar aquest nou pacte fiscal. El mateix partit i el mateix candidat concorren a les noves eleccions amb la proposta de realitzar una consulta pel “dret a decidir sobre el futur polític de Catalunya” i ho fa així al constatar en la manifestació del 11 de setembre de 2012 la força que el moviment que reclama aquest dret estava adquirint.
Juntament a aquesta proposta, basa una gran part de la campanya en reclamar per la seva formació política un “majoria amplia” que li permetés tenir força a l’hora de negociar amb el govern espanyol la seva proposta. Però la cosa no li surt com pensava i erra en les seves prediccions i peticions. D’unes eleccions a les altres, malgrat només perd 86.571 vots s’hi deixa 12 escons. Enfront això, el partit històricament “independentista” (ERC) passa de 219.173 vots el 2010 (10 diputats) a 498.124 vots el 2012 (21 escons i passa a ser la segona força en escons el 2012; que no en vots, que segueix essent el PSC)[2].
Vaig entendre que el Sr. Más tingués pressa en avançar les eleccions si pensava que malgrat li quedaven dos anys de legislatura, tenir 34 diputats més que la segona força política al Parlament i la possibilitat de múltiples aliances per mantenir l’estabilitat del govern, no era possible avançar en el què quedava de legislatura en l’assoliment d’un nou pacte fiscal per Catalunya donat que el PP tenia majoria absoluta a Madrid fins a finals del 2015. Però ja no comparteixo gens que tingués tanta pressa en “convocar oficiosament” una consulta pel futur polític de Catalunya (encara no hi havia ni tan sols una llei de consultes) només un any després de començada la legislatura (desembre de 2013), quan encara n’hi quedaven tres i tenint en compte que a finals de 2015 s’havien de produir eleccions generals a les Corts Espanyols. I no només això, sinó que a més en aquesta convocatòria “oficiosa” ja s’estableix una pregunta i el que és més greu es posa el rellotge a córrer al marcar com a data per fer-la el 9 de novembre de 2014. A vegades, a l’igual que em passa amb els governs i partits contraris al “procés”, tinc temptacions de pensar que es busca desafiar a l’Estat, portant-lo a una situació que se sap o almenys es fàcil preveure que no serà acceptada per un govern del PP amb majoria absoluta (una situació certament hostil pel propòsit de fer una consulta legal que inclogui l’opció de la independència de Catalunya) i d’aquesta manera anar “fent caixa” en el nombre d’independentistes a mesura que les declaracions fora de to dels personatge vinculats al PP (i d’alguns del PSOE) es van produint.
En la meva opinió no hi havia cap raó per córrer tant des de Catalunya, plantejant un desafiament a l’Estat (que alhora es podia preveure que reaccionaria estrenyen cada vegada més, i per diverses vies –finançament, LOMCE,…- al govern de Catalunya). Crec que s’hauria d’haver estat més pacient, més estratègic (insisteixo si el que es vol és certament organitzar una consulta legal que derivi en un mandat democràtic per fer alguna cosa), tenint en compte que es tenia tota la legislatura pel davant i que les majories poden canviar (aquests processos mai són ràpids; tinc entès, per exemple, que a Escòcia les negociacions que van desembocar en el referèndum de setembre de 2014, es van allargar cinc anys).
Aquest error s’ha explicat que respon a una imposició del partir que dóna suport al govern (ERC) que, possiblement amb la il·lusió de portar a terme la consulta el 2014 (l’any del tricentenari), pensant que aquesta data els afavoria de cara al resultat de la mateixa, o no volien aguantar un govern havent d’aprovar tres o quatre pressupostos ni, per descomptat, entrar en un govern que fes polítiques d’austeritat i de més retallades (encara que es culpés a Madrid d’això) van exigir marcar una data dins d’aquest emblemàtic any.
Possiblement tot això és cert però no deixa de ser un error estratègic del President Más al tenir altres opcions per donar estabilitat al seu govern; ell fa una determinada elecció i això té les seves conseqüències. Si hagués optat per una altra (potser el PSC), sens dubte que hagués tingut altres conseqüències però crec que aquestes haurien estat més profitoses a llarg termini (estic força convençut que la consulta legal que hauria derivat en un mandat democràtic per una acció concreta s’hauria produït el 2016 o 2017 quan les majories a les Corts Espanyoles haguessin canviat –de fet, crec que canviaran i molt en les eleccions de 2015). És possible que aquesta consulta legal acabi tenint lloc igualment al llarg d’aquests anys i pels mateixos motius tot i que des de l’independentisme català es dirà que és el resultat de la pressió feta per ells al llarg d’aquests anys; però si el resultat és el mateix i el primer procés es més tranquil i seré que el segon, aleshores el prefereixo. La tranquil·litat, la serenitat i el desapassionament crec que són bones opcions en política.
I com que les presses mai són bones, aquestes porten a d’altres errors i despropòsits. Un d’ells –el segon en la meva exposició- és el fet d’elaborar i aprovar una llei de consultes l’objectiu de la qual és donar cobertura legal a una consulta “de facto” ja convocada (amb pregunta i data); i aquest no és un camí adequat, sota el meu punt de vista, per elaborar una llei (no seria massa bona una llei de l’avortament aprovada per incloure un supòsit que permetés avortar legalment a una dóna en concret que ja té dia i hora per fer-ho). I el fet de tenir ja la realització d’una consulta concreta al cap i el compromís “polític” amb la població per fer-ho fa prendre decisions que, insisteixo en la meva opinió, fan que la llei sigui una llei de molt baixa qualitat. Dos exemples: (a) es decideix que podran participar en la consulta els joves de 16 i 17 anys; però no es fa perquè es pensi que aquesta població és ja suficientment madura per participar en processos polítics. Potser s’argumenta així però la realitat és que al tenir una consulta ja com a referència, es pren una decisió que es pensa afavorirà a una de les opcions concretes de les què es plantegen en la consulta; (b) es decideix que per convocar una consulta d’àmbit nacional (català) cal el recolzament de la majoria absoluta del Parlament. No s’opta per l’exigència de tenir una majoria qualificada sigui quin sigui el tipus de pregunta que es plantegi (en canvi, per exemple, per aprovar una reforma estatutària es requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament). De fet, tinc la impressió que els juristes dels partits que van votar a favor de la llei de consultes són conscients que s’hagués hagut de posar aquest requeriment però donat que no es tenia la majoria qualificada –i torno a repetir ja es tenia el compromís de fer la consulta en data senyalada- s’accepta només la majoria absoluta.
Un error addicional vinculat a la llei de consultes o, més concretament, al decret de convocatòria de la consulta del 9N, i malgrat el precedent del cas canadenc que així ho aconsellava, és no establir la claredat del procés. Aquesta claredat que com a ciutadà cridat a urnes exigeixo per poder exercir el meu dret individual a decidir hauria d’incloure: (a) la redacció d’una pregunta clara i directa per conèixer si els ciutadans volen constituir un estat independent al marge de l’espanyol (la pregunta actualment plantejada no és gens clara i encara ningú no m’ha especificat, reitero amb suficient claredat, quin mandat d’acció política concreta s’interpretaria de la victòria de cadascuna de les opcions; he sentit opinions i sentits diversos i fins i tot contradictoris entre el conjunt de forces favorables a la convocatòria de la consulta; (b) l’establiment dels mínims de participació i el llindar de vots favorables que ha d’obtenir l’opció guanyadora per considerar-la un mandat democràtic; (c) l’obligació de no convocar un altre referèndum en un determinat nombre d’anys.
El quart despropòsit o error és haver mantingut la consulta una vegada el Tribunal Constitucional la va prohibir. I no tant per un sentit d’acatament al TC sinó perquè si l’objectiu era fer-la legal (i torno a dir que per tenir el mandat democràtic d’iniciar un procés cap a la independència que fos reconegut internacionalment la consulta s’ha de fer legal), un cop prohibida crec que s’haurien d’haver convocat eleccions automàticament (de fet, esperava que això ja estigués en el full de ruta del dia després de la més que previsible prohibició de la consulta per part del TC però, tal i com es va veure, això no era així, senyal de la improvisació amb la què es mouen les forces proconsulta) i sinó podia ser pel mateix 9N (per mi el més desitjable) si almenys pel més aviat possible (primeres setmanes de desembre o mitjans de gener). I si no s’ha fet, tinc la impressió que ha sigut més perquè les forces favorables a la consulta no s’han posat d’acord en algunes coses (llista única, programa únic, etc.) que no en la creença que calia mantenir la consulta del 9N en la forma de procés de participació ciutadana. És a dir, aquets procés participatiu no era la seva primera opció una vegada suspesa la consulta encara que com és obvi, una vegada decidit tirar per aquesta via (amb la inestimable ajuda del govern espanyol que al prohibir també el procés participatiu una vegada ja s’havia acceptat per part de tothom que no era la consulta volguda i que no se’n derivava un mandat democràtic, el torna a posar en valor) treballaran perquè sigui el major èxit possible de participació. Però, sota el meu punt de vista, no deixa de ser un procés similar al procés d’”Arenys” o a les manifestacions dels 11 de setembre amb la diferència que ara es pretén comptar amb exactitud als participants / independentistes en comptes de amb “l’helicopter” amb el nombre de sobres dipositats en unes caixes de cartró (alerta, no ho dic despectivament, és molt honorable fer-ho si aquesta és la teva causa i per descomptat és legítim políticament participar pacíficament en processos d’aquest tipus; l’hi dic “caixes de cartró” per senyalar que no és un procés amb les garanties suficients per derivar en un mandat democràtic).
Un efecte derivat de la transformació –forçosa- de la consulta en un procés participatiu és que aquest s’ha pretès –suposo que era inevitable donat el context- portar a terme en una espècie de limbe legal, en el qual no hi ha decret de convocatòria ni llei o decret que el recolzi (per exemple, el Conseller de la Presidència afirma, quan el govern espanyol demana la suspensió cautelar també del procés participatiu que “no es pot prohibir el què no existeix”), es reuneix al professorat dels instituts per demanar voluntaris en obrir i controlar els centres el 9N en passadissos i espais diversos perquè no es poden convocar claustres a tal efecte,… però alhora hi ha publicitat institucional, cartes d’alcaldes on s’insinua que la Generalitat fa una “crida” a participar, amb reportatges per televisió on, des d’un despatx de la Generalitat, un càrrec públic explica com anar a participar, on els ajuntaments reforcen el transport i posen autobusos gratuïts per apropar-se al lloc de participació,… En fi, com ja he dit abans, un despropòsit tot per mantenir una consulta que, per una banda, es manté per no haver estat capaços (o valents) de convocar eleccions anticipades i, per altra banda, per salvar la cara dels partits convocants (i abans que algú es confongui, sóc votant històric d’un d’ells) que han de poder justificar davant les seves respectives parròquies que es va fer el que es va poder i que es va acabar fent alguna cosa i, per tant, no es va fracassar.
Ja entenc que davant l’actitud del govern espanyol es pretengui fer de tal manera que quedi una mica camuflada (en aquest limbe que deia abans), pensant que “colarà”, però també s’ha d’entendre que l’altra part no mirarà cap una altra banda amb la sensació de quedar com un babau al qui li colen un gol (a no ser que això es pactés d’alguna manera per interessos parcialment comuns, cosa que en algun moment vaig arribar pensar que havia estat així i que el temps –de fet, molt poc temps- es va encarregar de demostrar-me que no havia estat així).
Sota el meu punt de vista, en tot cas el que es farà (i espero que Madrid no es torni a equivocar amb actuacions fora de lloc i que “deixi fer”) és un nou acte reivindicatiu que hauria de posar de manifest el nombre de “si-si” que hi hauria si hi hagués hagut una consulta legal (per mi és molt més important per l’anàlisi posterior de la realitat política de Catalunya que cap si-si es quedi a casa que no que hi hagi també “no” o “si-no” que prenguin part en el procés participatiu). I això en el ben entès que l’endemà del 9N, inevitablement uns diran que donat que el procés no tenia garanties jurídiques i democràtiques el resultat no és rellevant (diran fins i tot que no es pot tenir la certesa que no s’hagin produït “pucherazos”) mentre que els altres diran que el procés ha estat escrupolosament democràtic i transparent. Però aquest debat m’interessa poc ja que el resultat realment important per avançar cap a la realització de la consulta legal amb les exigències de claredat mencionades, que derivi en el reclamat mandat democràtic, són els resultats que tinguin lloc en les eleccions generals a les Corts Espanyoles del 2015 i al Parlament de Catalunya (quan aquestes tinguin lloc).
En resum, donat que crec que en determinats moments s’ha tingut massa pressa, que la llei de consultes és de molt baixa qualitat, que la pròpia consulta no està ben clarament definida per part dels qui l’impulsen, que no s’hauria d’haver optat pel procés participatiu ja que no serveix per derivar-ne un mandat democràtic (és un acte inútil fins i tot pels independentistes i s’hauria d’haver optat per la convocatòria d’eleccions anticipades) i que no hagués votat si-si en cas que la consulta hagués estat plenament legal, no em sento ni amb l’obligació d’anar a participar (l’abstenció també és, afortunadament un dret i per tant una opció plenament democràtica) ni tinc la voluntat de contribuir a l’èxit de participació en la consulta per salvar la cara dels convocants.
[1] Els despropòsits i errors per part del govern espanyol també han estat múltiples. Sota el meu punt de vista, molts d’ells fins i tot han perjudicat els seus propis objectius “formals” (que hauria de ser “resoldre el problema”), tot i que a vegades dóna la sensació que tenen altres objectius, més ocults, consistents en mantenir “el problema” ad infinitum com a mecanisme de marcar diferències i “territori”.
[2] L’augment en la participació entre les dues eleccions va ser de 515.680 vots, fet que implica un augment de quasi 10 punts en la participació (67,76% el 2012 enfront el 58,78% el 2010).
