Milions de catalans es preocupen més pel seu dia a dia que pel trist espectacle dels seus dirigents
La campanya i posterior referèndum sobre la independència escocesa podrien resumir-se en molt soroll per al sí, però el vot per al no. Això vol dir que hi havia a Escòcia una àmplia majoria que anava a la seva, desconfiava dels artificis i va votar amb sentit pràctic? Probablement. Existeix aquesta majoria silenciosa a Catalunya? No ho sabem, potser algun dia se sabrà. Mentrestant, l’especulació està permesa.
Evidentment, hi ha molts més motius per reservar-se l’opinió i veure venir els esdeveniments que per militar al carrer per l’independentisme. És lògic, no? Hi segueix havent una majoria de catalans saludablement escèptics davant de tanta agitació i tant d’entusiasme. Fins i tot molts dels que es van passejar festivament amb la samarreta bicolor l’últim 11 de setembre comparteixen l’opinió que, segons els mitjans de comunicació, va expressar la vicepresidenta Ortega durant el primer megadebat de la coalició sobiranista: potser ha arribat l’hora de frenar abans que se’ns trenqui. A Catalunya, malgrat els escarafalls i la intoxicació mediàtica, la majoria de la població sempre ha fet costat al seny i no a la rauxa
El recent sondeig de Metroscopia assenyala que del febrer a l’octubre les posicions polítiques dels catalans no han variat malgrat que la temperatura política hagi anat pujant: el 50% recolzaria alguna forma de tercera via, el 15% opina que no ens mouran i el 30% desitja la independència; el restant 5%-10% no ho sap-no contesta. Aquestes dades indiquen que les nostres opcions davant el futur no depenen del foc creuat amb què se saluden cada matí els nostres polítics a les pàgines dels diaris, sinó que estan fonamentades en criteris previs a la crispació, a la mobilització de masses i al cas Pujol. Això em fa ser optimista sobre la capacitat de raonar dels meus conciutadans.
Qui hi ha darrere del 50% més raonable, que no està al carrer ni als mitjans? Es tracta d’un grup heterogeni però que comparteix una opinió: virgencita, virgencita, ¡que me quede como estoy!, savi i caut proverbi castellà, molt útil quan s’han de prendre decisions sobre alternatives d’alt risc. Aquí ningú es vol estampar contra el mur i menys perdre el que s’ha guanyat en pau social, benestar i autogovern des de la transició. Als més joves se’ls ha de tolerar la utopia, però no la desmemòria.
A més d’aquest conservadorisme àmpliament consensuat, hi ha grups amb discurs propi. Per exemple, els militants de base de l’esquerra consultista: farts que els seus caps s’adhereixin a les cerimònies de Palau (de la Generalitat), opinen en secret contra ells per irresponsables quan no els titllen de complaguts ostatges del sistema. Té, Gallego dels cocos, ara que no em veus ni em sents, vaig i critico el procés. I també n’hi ha per a tu, Álvarez del dret a decidir, però potser no a la independència, però segons com… I el 70% d’ecosocialistes se sumen al federalisme…, aquesta va per a tu Herrera-Hamlet.
Un altre grup ben representat és el de l’abans extensa i ara minvant classe mitjana que ha vist caure els seus ingressos i que sap que l’obstinació independentista ens costarà dos o tres punts del PIB i una moneda devaluada, i això sense comptar que haurem de tornar el nostre deute autonòmic, que ja supera els 10.000 euros per cap, sense que ens ajudi el BCE. Vull pensar que bona part de la cultura catalana s’alinea així mateix amb la via de la reforma constitucional. Espero que siguin molts més els que recolzen la moderació i el bon judici que els que apareixen al documental agit-prop de la meva bona amiga Isona Passola, incapaç de trobar cap notable contrari al viatge cap a la terra promesa. Isona, per Déu!, que no veus que n’hi ha?
Probablement el grup més nombrós a favor de l’aquí baixo i tonto l’últim el constitueixi aquesta majoria que és aquí, oculta rere el seu dia a dia, callat i modest. La majoria que no surt al carrer però que, quan tingui una oportunitat legal, dipositarà un vot contrari als abanderats del futur mític. La majoria que no anirà a la sardinada a la qual ens acaba de convidar el desnortat president.
(El Periodico, 16 d’octubre de 2014)
