Aquests polítics que parlen del “poble català”, a qui es refereixen? A molts catalans, no ho dubto, però no a molts altres que també existim
Aquests poemes d’amor que parlen de mi, a qui es refereixen?”, es preguntava Felicidad Blanc a El desencanto. Tenia la sensació que el seu marit, el famós poeta Leopoldo Panero, a qui estimava era a si mateix; a ella la invocava només com a pretext.
Últimament em sento Felicidad Blanc. Aquests polítics que parlen del “poble català”, a qui es refereixen? A molts catalans, no ho dubto, però no a molts altres que també existim. Parafrasejant el títol del llibre de Candel, el cinquantenari del qual ara celebra el Museu d’Història de Catalunya, som “els altres catalans”, absents del discurs oficial.
Els altres catalans volem votar, sí, però no marcant una creu en una casella, com analfabets, sinó escollint entre diversos programes. Volem decidir, però no només sobre el model territorial, sinó sobre moltes altres coses.
Als altres catalans ens avergonyeix sentir dir als nostres dirigents que “no som un poble vulgar” (Jordi Pujol) o que “l’Espanya subsidiada viu a costa de la Catalunya productiva” (cartell de CiU). Ens preocupa que els mateixos que veuen catalonofòbia a tot arreu sembrin castellanofòbia cada dia. Els altres catalans, quan ens acull la nostra família extremenya o les nostres amistats andaluses, els hem de convèncer que no, no els considerem lladres ni ganduls.
Els altres catalans estem farts d’uns polítics ocupats dia i nit a resoldre (o més aviat aprofitar) els problemes que ells mateixos creen, en comptes d’ocupar-se dels nostres. Estem farts d’heroics antisistema que es comparen amb Martin Luther King mentre passegen amb cotxe oficial. Farts de convocatòries, astúcia, pla B, desconvocatòries, reunions secretes, disputes sobre llistes i plomes estilogràfiques en vitrines de museu, mentre nosaltres, la gent corrent, lluitem com podem amb la conciliació, la dependència i els contractes porqueria.
Els altres catalans no volem una votació sense cens, sense junta electoral, sense garanties, com si totes aquestes regles democràtiques (tant com ens han costat d’aconseguir!) fossin un detall sense importància.
Els altres catalans voldríem uns governants que governessin per a tothom, no només per als seus. Si la política fos, com ells diuen, tan simple com una parella, jo, d’aquesta Catalunya oficial, me’n divorciaria ara mateix.
(La Vanguardia, 23 d’octubre de 2014)
