Vull agrair, en primer lloc, als organitzadors la seva amable invitació per participar en aquest acte. També vull agrair l’honor que m’han concedit en oferir-me intervenir en últim lloc (un caramel enverinat, com tothom sap, perquè quan a un li toca intervenir, ja gairebé tot ha estat dit ja o, per dir-ho en castís, està tot el peix venut).
Però també vull felicitar-los per aquesta iniciativa federal, que haig de dir-los que els federalistes de Catalunya hem rebut com a autèntica aigua de maig. Pels qui allí no compartim els plantejaments independentistes -i, a més, estem convençuts que l’immobilisme (i encara menys la recentralització) lluny de representar una solució, únicament contribueix a agreujar el problema- el fet que ciutadans de tota Espanya es manifestin de forma clara i decidida a favor d’emprendre profundes reformes constitucionals de signe federalizant constitueix una ajuda enorme.
No solament perquè en el debat polític quotidià constantment ens les hem de veure amb interlocutors sobiranistes que no cessen de repetir, com si d’un mantra es tractés, que “no hi ha federalistes de l’altre costat de l’Ebre” (la qual cosa, per cert, ja és una victòria per a nosaltres: quan el procés es va iniciar el que repetien era que no n´hi havia… enlloc, ni tan sols a Catalunya, fins que ens vam posar molt pesats i van acabar per reconèixer que existíem), sinó també pel que implica la visibilitat del federalisme espanyol.
En efecte, el mal anomenat problema català és, en definitiva, el problema espanyol (de tota Espanya, amb Catalunya dins, és clar), i és des d’aquesta perspectiva des de la qual s’ha d’abordar. S’ha dit moltes vegades, però no per això estarà de més reiterar-ho una altra vegada: Catalunya és l’epicentre d’un moviment sísmic que afecta tota Espanya. Però tal vegada s’ha insistit menys en una altra cosa, i és en què estar en l’epicentre no és cosa banal ni irrellevant, com qualsevol català no sobiranista pot acreditar.
Reconstruir els ponts volats, obrir noves vies de diàleg i altres benintencionades exhortacions de signe similar al·ludeixen a quelcom més seriós i complicat del que sembla. No n’hi ha prou ja amb el gest amable, amb el copet a l´esquena entre ministres i consellers en ocasió d’alguna inauguració, entre croqueta i croqueta. Ni tan sols és suficient ja amb crear comissions, obrir taules de diàleg o convocar trobades de sots-secretaris d’ambdues administracions. Tot això és necessari, per descomptat, però totalment insuficient. Les mesures que cal prendre han d’estar a l’altura del problema. I les aigües del problema han sobrepassat amb molt la ratlla l´últim desbordament en la paret del mur.
Ho resumiré d’aquesta manera: hi ha molta gent a Catalunya que ja viu com si fos independent, que ha trencat tots els vincles simbòlics, imaginaris (a més dels d’altre tipus, desapareguts per raons vàries) amb la resta d’Espanya. També es pot dir així: hi ha molta gent a Catalunya que, dins el seu cap, ja ha marxat d’Espanya. També n´hi ha, per descomptat, i no és poca, que se sent completament aliena al procés sobiranista. Però això lluny de neutralitzar el primer problema, el que fa és multiplicar-lo per dos. Intento explicar-me.
Crec que és impensable (a més de totalment il·lusòria) una sortida al problema que tenim plantejat solament a força de petites reformes, de pegats parcials que es conformin amb apuntalar l’estructura d’un edifici que amenaça ostentosament ruïna. Cal arremangar-se per intentar una cosa molt més ambiciosa. Entenguin-me bé: no tant per satisfer als irreductibles (que sovint també són impossibles d’assedegar) com per garantir que efectivament ens estem atrevint amb una veritable solució de futur. A partir del moment en què tinguem garantit que això segueix dempeus i es manté ferm, haurà arribat el moment de pensar bé la forma de reconstruir llaços i vincles de tot tipus amb els qui avui semblen definitivament allunyats.
Però deia que el problema s’ha multiplicat per dos, perquè, encara que els sectors sobiranistes s’obstinen a parlar de Catalunya com una unitat, que es relaciona de tu a tu amb aquesta altra presumpta unitat que anomenen Espanya, la veritat és que la ciutadania catalana és tant plural i heterogènia com l’espanyola, i constituiria un gravíssim error des de fora de Catalunya no concedir la importància que es mereix a aquest important sector de ciutadans que, no solament discrepa políticament del sobiranisme, sinó que, seguint amb el llenguatge de fa un moment també se n’està anant mentalment de la Catalunya que l’independentisme està dissenyant. Dissenyar una solució que no els tinguis en compte seria un error imperdonable.
Un polític d’aquest país pel qual, com vostès fàcilment suposaran, mai vaig tenir grans simpaties (em refereixo a José Mª Aznar) afirmava tot just començar aquest procés que abans es trencaria Catalunya que Espanya. No m’importa gens ni mica reconèixer que no li faltava una mica de raó (encara que el seu encert tingui una part de profecia auto-complerta, perseguida a fons pels seus coreligionaris, sovint lliurats al hooliganisme més feroç, també a Catalunya). Què hi farem!: És impossible que algú, per més adversari nostre que sigui, s’equivoqui absolutament en tot, i en això em temo que l’ex-president va encertar. No m’atreviria a afirmar que la convivència a Catalunya està trencada, però sí que està severament esquerdada.
No pretenc ser catastrofista, ni alarmar-los més del que toca. Només volia, en el fons, explicar-los amb una mica de detall el sentit últim de les paraules amb les quals he iniciat la meva intervenció, que pretenien anar molt més enllà d´allò merament protocol·lari. En el fons, el mateix que he dit fins ara es podria formular, molt resumidament, amb aquestes altres paraules: des de Catalunya els donem l’enhorabona per aquesta iniciativa, els exhortem a perseverar en l’empresa iniciada i els quedem molt agraïts per una raó molt senzilla. Perquè els necessitem.
Madrid, 9 d’octubre de 2014
1 comentari