Aquest catalanisme, hegemònic, patriota, sense preocupació social excepte a crear la cohesió social, abans que en lleis, en benestar i drets, en una idea de pàtria, està més ferit del que pogués, si més no, calcular. No ha suposat dinàmiques ètiques diferenciades de la política espanyola. No ha contradit la tendència generalitza, iniciada en 1939 i no contradita en democràcia, de considerar l’Estat com un botí de guerra. “Pla, Pujol y el viaje a ninguna parte” (eldiario.es, 17 d’agost de 2014)