Els independentistes consideren que el federalisme o la tercera via és (perdó) inviable, per gastada i improductiva. Els federalistes consideren que la independència és inviable per allò de la col·lisió i les incerteses. La naturalesa del conflicte en estat pur. Potser tots tenen una part de raó, però no en tenim prou. La volem tota. El conflicte augmenta amb els autoconvenciments i els autoenganys.
El conflicte esdevé elefantíac quan a la discrepància s’hi afegeixen les tristament cèlebres «solucions integrals». Quan decidim disparar des de la trinxera de «la veritat», ferim de mort la dialèctica. No són només paraules.
L’obstinació denota temor a la incertesa i és la por el que generalment ens obceca. La por, la desídia i la inseguretat impedeixen que reorganitzem periòdicament els nostres criteris i les nostres suposades opinions. Resulta que sovint és l’apatia la que ens porta fins al fanatisme.
Albert Einstein va dir que «un problema irresoluble és un problema mal plantejat». Potser, en ocasions, l’error no està en com es planteja el conflicte, sinó en el mer fet de plantejar-lo.
La qüestió és que aquí s’advoca per votar amb una única línia divisora: la independència. Ni Marx, ni Weber, ni escola de Frankfurt, ni punyetes. Sembla que aquí cloem tots els conflictes en un de sol del qual emanarà la solució integral. Ni relacions de classe, ni les tensions pròpies del capitalisme. Des d’aquesta perspectiva tots els nostres mals vénen de l’exterior i uneixen empresaris, assalariats, progres, pijos, parats, llegits i senyors i servents. Sort que tenen els de dalt.
A l’altre costat de la fantasia hi ha els que fantasiegem amb un Estat federal. És un plantejament centrípet i d’urgència davant la puixança del sobiranisme. És desig unilateral de suposat realisme polític gairebé sense arquitraus i amb una pèssima bastimentada. A penes un bot salvavides en ple temporal. Poc més que el Reflex abans del xoc de trens.
Els uns mirant de reüll els altres. Aquí estem els catalans: els uns creient que els altres són uns rancis i els altres pensant que els uns estan antiquats. Mentrestant, la ultradreta madrilenya es burla de tots. Aquí agrada a alguns. Aquí hi ha qui es retroalimenta de la caverna mediaticoplatònica com si no hi hagués cap altra Espanya. Els agrada imaginar que Catalunya serà el primer país de la història sense merda pròpia i gairebé sense càncer autòcton. Mentrestant, els federalistes, temorosos del somni sobiranista… somia que somiaràs en el país federal del mai més.
Diuen que votant això s’arregla. D’acord, però ¿què, com i quan? Mira que si surt el federoindependentisme.
“El Periódico”, 1 de desembre
