La caiguda dels imperis al final de la Primera Guerra marca més el triomf del nacionalisme que el de la democràcia. Un sentiment que creixia al llarg del segle XIX, però que la guerra va convertir en una força devastadora. Ara, de nou, com quan es va escriure La marxa Radetzky, el fervor nacionalista amenaça fragmentar alguns dels estats i trencar la Unió. A Espanya i al Regne Unit cobra força l’independentisme de catalans i escocesos. A Itàlia i a Bèlgica també la unitat es veu en perill. Potser l’únic factor comú de tots aquests nacionalismes és l’econòmic
El primer dia de gener, milions d’europeus sentirem una vegada més aquesta música marcial que posa punt final al concert d’Any Nou de la Filharmònica de Viena, i els qui tinguin la sort d’escoltar-la directament marcaran el ritme amb els seus aplaudiments. El títol d’aquesta obra composta per Strauss en honor d’un vell mariscal txec després de la seva victòria a Colozza i utilitzada des d’aleshores per celebrar la glòria de l’imperi, és també el que Joseph Roth, que la qualificava de “Marsellesa del conservadorisme”, va donar a la cèlebre novel·la que reflecteix el seu declivi i lamenta la seva desaparició.
La novel·la descriu sense pietat l’estructura política esclerotitzada i absurda de la Doble Monarquia, la Kakània de Musil, mantinguda per un culte gairebé religiós a la figura de l’emperador i a valors passats de moda, militarista i burocratitzada fins a extrems ridículs. Un sistema polític dominat per una noblesa que detestava la representació popular, i que com diu el comte Chornijcki, un dels personatges centrals de la novel·la, havia mort molt abans del 1914, però en el qual durant segles havien conviscut tres o quatre nacions i una desena de pobles. En presentar la seva obra al Frankfurter Zeitung, on es va publicar per entregues abans d’aparèixer com a llibre, Roth lamenta la desaparició d’una pàtria plena de defectes, però “que permetia ser alhora patriota i ciutadà del món, austríac i alemany al mig de tots els altres pobles austríacs”.
La caiguda dels imperis al final de la Primera Guerra marca més el triomf del nacionalisme que el de la democràcia. Un sentiment que creixia al llarg del segle XIX, però que la guerra va convertir en una força devastadora. Colpejat en part per les potències bel·ligerants, tant les de l’Entesa com les dels imperis i convertit per Wilson en la clau per assegurar la democràcia i la pau a Europa. No sense alguna dosi d’hipocresia, ja que els aliats no van dubtar a sacrificar-lo quan el seu lliure joc hagués pogut alterar l'”equilibri europeu”. Silèsia va ser incorporada a Polònia contra la voluntat expressa dels seus habitants i es va impedir que la República austríaca, ja exclusivament germànica, s’unís amb Alemanya com preveia l’article segon de la seva Constitució. Fins i tot es va rebutjar la voluntat gairebé unànime de la població de les illes Aland d’incorporar-se a Suècia per evitar que aquesta adquirís un domini excessiu al Bàltic.
No va ser malgrat tot aquesta hipocresia la principal causa de l’estrepitós fracàs del principi de les nacionalitats, no només per portar la pau a Europa, sinó per crear estats nacionalment homogenis. En tots els estats que van resultar de la fragmentació dels imperis hi havia minories nacionals, els membres de les quals van quedar relegats, en el millor dels casos, a la condició de ciutadans de segona i en molts casos, privats de la ciutadania malgrat els esforços de la Comissió de Minories que la Societat de Nacions es va veure obligada a crear. Una situació explosiva a què després de la Segona Guerra Mundial es va voler posar fi d’una manera brutal. Com va dir Tony Judt, en lloc de canviar les fronteres, es va decidir moure els habitants. La “neteja ètnica”, un dels fets més terribles de la història d’Europa, va obligar al desplaçament de catorze milions d’alemanys, però no només d’ells.
Ja abans de la Primera Guerra, moltes ments lúcides van preveure la catàstrofe i van intentar evitar-la. El Partit Socialdemòcrata Austríac va lluitar fins al final per mantenir la unitat mitjançant la transformació de l’imperi en una República Federal, i fins i tot el Govern alemany, encara que només quan la derrota era ja segura, va oferir als aliats acceptar els catorze Punts de Wilson si el desè s’interpretava, d’acord amb el seu tenor literal, de manera que fos compatible amb una Federació de l’Europa Central entorn d’Alemanya.
Tot en va. El triomf del principi de les nacionalitats va exacerbar el nacionalisme, que a Alemanya es va convertir en racisme, i vam tenir de nou la guerra i ara també l’Holocaust. Però ja que no per l’amor o el respecte mutu, semblava que, després de l’experiència de l’horror, els europeus ens veuríem a la fi obligats a unir-nos per l’espant. D’aquí van néixer les Comunitats transformades després en Unió.
Ara, de nou, com quan es va escriure La marxa Radetzky, el fervor nacionalista amenaça fragmentar alguns dels estats i trencar la Unió.
A Espanya i al Regne Unit, dos estats la plurinacionalitat dels quals és ben diferent de la de l’imperi austrohongarès per moltes raons -entre altres perquè, en els dos casos, a diferència del que va succeir allà, aquestes nacions plurals van actuar com una de sola per firmar el principi de sobirania nacional com a fonament de legitimitat dels respectius estats-, cobra força l’independentisme de catalans i escocesos. A Itàlia i a Bèlgica, amb estructures molt diferents, també la unitat es veu en perill. Potser l’únic factor comú de tots aquests nacionalismes és l’econòmic.
Com també és l’economia la que cava un abisme cada vegada més profund entre els estats creditors i deutors de la Unió i accentua la desigualtat en el si d’aquests últims. L’opció d’edificar sobre l’economia la construcció d’Europa ha permès grans progressos, que tot i això no permeten ignorar l’ambigüitat essencial que debilita els seus fonaments. Durant diverses dècades no es va qüestionar la compatibilitat de polítiques econòmiques estatals orientades cap a la igualtat i la redistribució, amb un mercat únic europeu purament liberal. Es va creure que la voluntat política permetria desmentir aquella escèptica profecia de Hayek que mai no seria possible que “el pescador noruec accedeixi a renunciar a una millora econòmica per ajudar el seu col·lega portuguès, o que un obrer holandès pagui més per la seva bicicleta a fi d’afavorir el mecànic de Coventry, o que el camperol francès pagui més impostos per afavorir la industrialització d’Itàlia”. A partir de la revolució neoliberal de finals dels anys vuitanta i molt acusadament des del començament de la recessió, aquesta compatibilitat sembla difícil i, el que és encara pitjor, es comença a dubtar de la possibilitat d’una política redistributiva de la mateixa Unió.
Aquesta tornada al nacionalisme pot ser celebrada, acceptada amb resignació, o combatuda. A parer meu, sobren les raons tant pragmàtiques com ètiques que impulsen a combatre-la, però que cadascú pensi el que vulgui.
(La Vanguardia, 29 de desembre de 2014)
