Editorial de Federalistes d’Esquerres, 20 de desembre de 2014
Quin és el tractament correcte de les llengües en el federalisme del segle XXI?
Sostenia Vázquez Montalbán que el català és la llengua pròpia de Catalunya, a condició de no afegir que el castellà era impròpia. L’Estatut reconeix l’oficialitat d’ambdues, com fa la Constitució (encara que els governs no sempre ho recordin). Una cosa tan senzilla -i que deixa la llengua fora del combat polític- és qüestionada pel separatisme català, que sosté que a cada territori li correspon una sola llengua. L’afirmació no resisteix la prova de l’experiència: França en té diverses (francès, català, basc, bretó); al Regne Unit es parla anglès, gal·lès, escocès; a Bèlgica s’empra el francès i el flamenc i hi ha una nodrida població de parla alemanya. Negar la pluralitat a Amèrica implica passar per alt els idiomes previs a l’arribada dels europeus. Tots els xinesos escriuen igual però algú que parli cantonès podria molt bé no entendre el mandarí. En la pròpia Catalunya, a més de català i castellà s’utilitza l’aranès, i les llengües dels nous immigrants. Clar que el sobiranisme aplica aquella vella norma: no permetem que la realitat ens espatlli una bona creença, encara que sigui falsa.
Però també resulta ineludible que Espanya assumeixi sense reserves que és un Estat multilingüe. La defensa i promoció del català, el basc i el gallec han de ser assumits per les institucions de l’Estat i no solament per les autoritats de les comunitats autònomes (o d’unes futures unitats federals) plurilingües, que en el cas de la llengua catalana s’estenen a Balears, Comunitat Valenciana i Aragó. Això implica que les llengües diferents del castellà tinguin presència en el sistema educatiu de totes les Espanyes, que la cooficialitat obtingui una traducció real en les institucions de l’Estat i en les de la Unió Europea, i que els mitjans públics contribueixin al coneixement i al respecte de les llengües no castellanes.
Federalistes d’Esquerres, 20 de desembre de 2014
