Quina majoria reforçada seria necessària perquè el Parlament proclamés la independència? Encara que sembli mentida, cap partit, cap dirigent polític ha parlat clarament del tema. Mas ens anuncia eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari i un posterior referèndum d’autodeterminació si les forces secessionistes obtenen la «majoria absoluta» del Parlament. És hora que comencem a aclarir les regles del joc i que les forces polítiques abandonin la seva calculada ambigüitat
La reforma de l’Estatut requereix el vot de les dues terceres parts dels diputats del Parlament. L’aprovació d’un sistema electoral per a Catalunya, també. Quina majoria reforçada seria necessària perquè el Parlament proclamés la independència? Encara que sembli mentida, cap partit, cap dirigent polític ha parlat clarament del tema. Més ben dit, el mateix 9 de novembre, preguntat a la televisió, Oriol Junqueras va balbucejar que seria la majoria que s’utilitza habitualment en qualsevol parlament. És a dir, majoria simple (més sí que no ) o majoria absoluta (la meitat més un de la cambra).
Menys que per reformar l’Estatut? Menys que per aprovar la llei electoral? Menys que per elegir el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes o el Consell de Garanties Estatutàries (les tres cinquenes parts de la cambra)? Segons quina sigui la participació a les urnes, la majoria absoluta es pot aconseguir amb menys del 40% dels vots. I un percentatge molt inferior respecte al cens.
L’exigència de majories reforçades per a qüestions rellevants està establerta en les nostres lleis, tant a l’Estatut, com es veu en els exemples anteriors, com a la Constitució. La reforma d’aquest text requereix el vot favorable de les tres cinquenes parts del Congrés o de dos terços, segons si es tracta d’una reforma light o una revisió total o de qüestions substancials.
Atès que el president Mas ens anuncia eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari i un posterior referèndum d’autodeterminació si les forces secessionistes obtenen la «majoria absoluta» del Parlament (rebutja una majoria reforçada?), és hora que comencem a aclarir les regles del joc i que les forces polítiques abandonin la seva calculada ambigüitat. Mas ha dit que és necessari un resultat «nítid, clar i que s’entengui» (amb quina participació a les urnes s’obté això?).
Parlem també d’a-quest hipotètic referèndum. Perquè el resultat sigui vàlid, quina participació mínima s’exigirà? O no se n’exigirà cap? I quins percentatges de vots a favor? La meitat més un del cens? La meitat més un dels votants?
La llei orgànica del referèndum i les seves diferents modalitats només preveu la necessitat de majories absolutes d’electors de cada província per accedir a l’autonomia per la via de l’article 151.1 de la Constitució. I res més. I ni una paraula en la llei catalana de consultes populars no referendàries i altres formes de participació, la que es va intentar utilitzar per a la frustrada consulta del 9-N i suspesa cautelarment pel TC. Si es mantingués aquesta llei per a un referèndum de veritat, n’hi hauria prou que votés el 40% del cens (o menys) i que més del 50% dels votants diguessin sí per convertir-nos en independents, encara que això ho hagués decidit el 20% (o menys) de l’electorat. No, no és tan normal.
És cert que en el recent referèndum escocès n’hi havia prou amb el 50% més un dels vots emesos, però no és el cas en altres latituds, on s’han exigit majories reforçades o una participació mínima o les dues coses a la vegada. Tenim el famós cas del Canadà i la seva província majoritàriament francòfona del Quebec. Després de dos referèndums de secessió, guanyats pel no, per estret marge el segon (1995), el Govern federal va decidir posar ordre i sobretot claredat per si es tornava a plantejar una iniciativa semblant. La llei de Claredat de l’any 2000, aprovada pel Parlament del Canadà després d’escoltar la Cort Suprema, estableix que correspon a la Cambra dels comuns determinar quina majoria reforçada a favor del sí seria necessària perquè un referèndum obligués el Govern federal, les altres províncies i les primeres nacions (aborígens) a negociar la secessió. La mateixa llei fixava que els Comuns havien de decidir si la pregunta sotmesa a votació era clara i inequívoca. Perquè déu n’hi do amb la pregunta que els separatistes van sotmetre a referèndum el 1995: «Està d’acord que el Quebec hauria de convertir-se en sobirà després d’haver fet una oferta formal al Canadà per a una nova associació econòmica i política en l’àmbit d’aplicació del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l’acord firmat el 12 de juny de 1995?»
Poc clara era també la doble pregunta que els partits sobiranistes van pretendre sotmetre a consulta el 9 de novembre, i que es va votar de forma informal aquell dia. I això malgrat que la suspesa llei de consultes populars diu que «la pregunta, preguntes o propostes de la consulta han de ser formulades de manera neutra, clara i inequívoca». Curiosament, no es va arribar a establir mai com s’havien de comptabilitzar els vots de la doble pregunta a l’hora de saber si el sí o el no havien guanyat de forma global. Era encara menys clar, però ja se sap que sempre hi ha qui treu profit de l’embolic.
(El Periodico, 6 de desembre de 2014)
