La via del Quebec, subjecta des del 2000 a les regles de la llei de la Claredat, exigeix una negociació en temps i forma
Em sap greu decebre’ls, però aquest és un article avorrit. Escrit en una gamma àmplia de grisos. Tracto d’explicar en què consisteix el referèndum “a la britànica o a la canadenca” que va demanar dimarts el president Mas i intento explorar els marges de negociació de què disposa més enllà de la resposta en negatiu que va oferir dimecres Mariano Rajoy. En el cas del Regne Unit, amb una Constitució no escrita que és una compilació de lleis, tractats i jurisprudència, ja vaig analitzar al seu dia les lliçons d’Escòcia després del referèndum del 18 de setembre -“Divorci a l’escocesa” (20/IX/2014)-. En síntesi, els escocesos van poder votar en virtut del principi democràtic, que es va concretar en l’acord d’Edimburg del 15 d’octubre del 2012: David Cameron va acordar amb el llavors ministre principal d’Escòcia, Alex Salmond, transferir temporalment al Parlament de Holyrood la facultat per convocar un referèndum i permetre així que “un partit que va obtenir la majoria absoluta en les eleccions escoceses (l’SNP), amb la garantia d’un referèndum sobre la independència al seu programa, pugui complir aquesta promesa”. Tot i això, en el context dels estats de dret d’Europa occidental, amb constitucions reglades, és més alliçonador el cas del Quebec, al Canadà, on ja s’han celebrat dos referèndums d’independència (1980 i 1995).
Paradoxalment, quan es parla de la via quebequesa o d’un referèndum a la canadenca, el primer que cal constatar és que aquesta via es va esclarir i es va delimitar després de la segona consulta, del 30 d’octubre del 1995, amb una victòria exigua del no (50,58%) i una pregunta gairebé incomprensible: “Esteu d’acord que el Quebec sigui sobirà després d’haver fet una oferta formal al Canadà per a una nova associació econòmica i política en el marc del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l’acord firmat el 12 de juny 1995?”. Va ser llavors quan el Govern federal va plantejar una qüestió interpretativa al Tribunal Suprem del Canadà (1998) i després va inscriure els principis de la resposta en la llei de Claredat (2000): una pregunta i una majoria clares.
Stéphane Dion, que va pilotar el procés com a ministre federal, ho va resumir en forma de preguntes i respostes: Secessió i democràcia: una perspectiva canadenca (2013). La via canadenca té la virtut que s’assembla més a l’espanyola que la britànica, fins al punt que el Tribunal Constitucional, en la seva sentència del 25 de març d’aquest any sobre la Declaració de sobirania i del dret a decidir del Parlament de Catalunya, deia que “en el marc de la Constitució una comunitat autònoma no pot unilateralment convocar un referèndum d’autodeterminació per decidir sobre la seva integració a Espanya” i constatava que “aquesta conclusió és del mateix tenor que la que va formular el Tribunal Suprem del Canadà en el pronunciament de 20 d’agost del 1998, en el qual va rebutjar l’adequació d’un projecte unilateral de secessió per part d’una de les seves províncies tant a la seva Constitució com als postulats del dret internacional”.
Què deia aquella sentència que després es va articular en la llei de Claredat? Heus aquí les preguntes i les respostes de Dion. Al Canadà, és un dret la secessió? “La secessió s’admet com una possibilitat, no com un dret. El govern d’una província no té dret a autoproclamar-se govern d’un Estat independent. Conforme al dret, no pot realitzar la secessió unilateralment sense un acord negociat amb l’Estat canadenc. Ni el dret internacional ni el canadenc no li atorguen aquest dret. En el seu dictamen del 1998, el Tribunal Suprem del Canadà va confirmar que ‘en termes jurídics, es considera que la secessió d’una província del Canadà ha de requerir una modificació de la Constitució, la qual cosa exigeix necessàriament una negociació’ (paràgraf 84) ‘dins del marc constitucional existent’ (paràgraf 149)”. Què és una pregunta clara? “El Tribunal Suprem parla de ‘la voluntat de no continuar formant part del Canadà’. Com més s’acosti la pregunta a aquest enunciat, més clara resultarà… Si va insistir sobre la claredat de la pregunta, es deu al fet que aquesta claredat va ser qüestionada en els referèndums del 1980 i el 1995”. Què és una majoria clara? “El Tribunal declara que el principi de la democràcia va més enllà de la regla de la majoria simple. D’aquesta manera, confirma que l’obligació d’entaular una negociació sobre la secessió només pot sorgir ‘d’una majoria clara de la població del Quebec a favor de la secessió en resposta a una pregunta clara'”. Qui ha d’avaluar la claredat? “Després d’un referèndum sobre una pregunta clara, si el govern provincial creu que ha obtingut un suport clar a la secessió, la Cambra dels Comuns estudiarà la claredat de la majoria. Únicament si, després d’aquestes consultes i deliberacions, la Cambra conclou, mitjançant una resolució, que existeix una majoria clara, el govern del Canadà pot i ha d’iniciar les negociacions sobre la secessió”. Aquestes regles són tan exigents que des que es va dictar la llei de Claredat (2000) el Quebec no ha fet cap altre referèndum.
Al capdavall, tant el referèndum a la britànica, que es va pactar el 2012 i es va celebrar el 2014, com a la canadenca, subjecte a les regles de claredat descrites, exigeixen una llarga negociació en temps i forma. Vaig escriure després del referèndum escocès que malauradament no som ni a Escòcia ni al Quebec; continuem en el laberint espanyol. L’hispanista britànic Gerald Brenan, en una obra homònima, constatava: “És sobretot la incapacitat de les classes dirigents per governar honradament, o per concedir la més mínima atenció a les queixes que des de les províncies clamaven al cel, allò que ha fet d’Espanya el país clàssic de les insurreccions”.
(La Vanguardia, 15 de novembre de 2014)
