Avui superem el 9-N, cita equivocada, un ultimàtum fixat per arribar, dividits, enlloc
Ha arribat el gran dia i jo sense ànim. Res. Vaja, que no em presento. Que abans em caso…
-Vostè és un mal català!
Dolent no, pitjor. Tant que així que facin la llista negra definitiva em presento voluntari, trinco la indemnització i me’n vaig a Madrid a respirar l’aire de la serra, a menjar xurros de matinada al passatge San Ginés i a rebentar actes a l’Ateneu.
-I antidemòcrata.
No ho saben vostès bé: avui l’últim que faria és votar. Que em treguin el votat i el decidit! Total, si diuen que no ens deixen votar i fa anys que voto, que més dóna que voti avui o me’n vagi a menjar unes braves al Tomás després de veure l’Europa?
-Vostè és un pocavergonya.
I més que ho seria.
-El seu títol de periodista català…
No tinc títol de periodista català però vaig tenir, estivalment, una novieta de Manresa que era preciosa i es deia Ana. Vivia al centre i dic jo que si la capital de Catalunya acaba sent Manresa igual m’avala (o no perquè les exnòvies… potser declararia que “només pensava jugar a futbol a la platja i tocar-me els pits”!). Encara sort que el títol me’l van donar a la Universitat de Navarra i estic fora de perill que un terç del claustre voti sobre retirar-me la llicenciatura, com fan a Girona, un altre indici del tarannà liberal de la penya.
-Cal prendre Barcelona.
En això estem d’acord. Ja n’hi ha prou que l’Ajuntament hagi de finançar d’amagatotis a les comarques de les quals “la marxa sobre Barcelona” del 2012 va ser premonitòria. Prenguin vostès Barcelona i la seva marca -que cotitza més al món que la de Catalunya- , retirin de la llista de carrers Francisco de Quevedo i converteixin el Molino en el temple de les plomes catalanes.
-Ha visitat el museu del 1714?
Jo tiro els meus diners, però no els seus, en alguns bars del Born després de fer un entrepà al Sagas i així que puc entabano alguna despistada amb allò de “Catalunya is not Spain” o “Catalonia is Spain” -segons convingui- i la meva casa és un palau.
-Vostè falta al respecte.
Espero que no. I si ho faig, ja m’indultaran perquè, al cap i a la fi, els altres catalans som insignificants i si ens recerquen trobaran, com és el meu cas, cognoms sospitosos, avis de Terol i encara pulsacions sexuals insòlites (han subvencionat ja algun estudi sobre la sexualitat a la nova Catalunya? Anem a un model de país del cardar llibertí o purament demogràfic?).
-Vostè diu ximpleries.
I moltes. Són ximpleries del que creu que la vida són dos dies i no sempre d’estiu, bestieses del que viu saturat d’èpica, grandesa, solemnitat, Història, oracles i el 9-N, aquesta cita equivocada que avui superem, un ultimàtum fixat per arribar, dividits, a aquest punt d’enlloc.
Així no es pot viure…
(La Vanguardia, 9 de novembre de 2014)
