Hi haurà un abans i un després en l’estructura de poder al Regne Unit. La preferència escocesa era per un ampli autogovern, en un procés de devolució de poders. Cameron la volia evitar proposant el tot o res. Ara ja ha hagut de prometre-la in extremis per intentar inclinar els escocesos cap al no. En qualsevol cas, l’evolució del Regne Unit cap una estructura federal rebrà un impuls important en un món on hi ha interdependència més que independència
Avui és el gran dia per a Escòcia. No aventuraré cap pronòstic sobre el resultat del referèndum sobre la seva possible independència. El dia que lliuro l’article el resultat continua incert i amb un lleuger avantatge per al no. L’únic cert és que hi haurà un abans i un després en l’estructura de poder al Regne Unit. El referèndum, amb una pregunta clara i exclusiva sobre la independència d’Escòcia, és fruit d’un error de càlcul del premier britànic David Cameron. La preferència escocesa era per un ampli autogovern, en un procés de devolució de poders, l’anomenada devolution max. Cameron la volia evitar proposant el tot o res amb la convicció que el no a la independència guanyaria. Ara ja ha hagut de prometre-la in extremis per intentar inclinar els escocesos cap al no. En qualsevol cas, l’evolució del Regne Unit cap una estructura federal rebrà un impuls important.
Les arrels del descontentament de bona part dels escocesos s’endinsen en una sèrie de factors entre els quals destaca que Escòcia és tractada com una simple regió a partir dels anys quaranta del segle XX. Si hi afegim la crisi industrial i la naval en particular, víctimes de la globalització, i una política econòmica dictada per la City de Londres sense tenir en compte els problemes de les regions industrials, juntament amb l’antipatia general escocesa envers els tories i els efectes de la crisi actual, tenim una confluència molt potent per explicar el sentiment antianglès. Escòcia mira tant al model social escandinau com al model anglosaxó més promercat. Escòcia ja rep del Tresor del Regne Unit una transferència que permet una despesa per habitant d’entre el 10% i el 15% per sobre de la mitjana. Detractors del nacionalisme escocès apunten, amb certa sornegueria, que el que volen és una despesa escandinava amb uns impostos anglosaxons.
L’establishment de Londres ha passat d’ignorar la qüestió escocesa a reaccionar pres de pànic. Els tres partits unionistes i la premsa anglesa, amb el Financial Times i The Economist al capdavant, s’han centrat en els problemes polítics i econòmics de la separació; el Banc d’Anglaterra ha avisat de les dificultats per a Escòcia de mantenir la lliura; i les grans empreses i bancs han amenaçat de moure les seves seus d’Edimburg a Londres. Això últim podria ser un altre error de càlcul, que l’hàbil Alex Salmond ha aprofitat: “No ens deixarem intimidar ni pels banquers ni per les multinacionals”. A més, una empresa que s’allunya de les seves arrels mostra als seus clients, treballadors i accionistes que els seus valors no són gaire sòlids. Fins i tot George Soros, artífex de l’atac especulatiu més sonat contra la lliura, ha advertit que una Escòcia independent seria financerament inestable. Ha aportat, però, juntament amb altres analistes com Paul Krugman i Martin Wolf, l’argument que una unió monetària sense un grau d’integració política elevat és una recepta per al desastre. Aquesta és l’experiència de l’euro. El debat sobre el règim monetari d’una Escòcia independent és molt important. Salmond vol mantenir la lliura esterlina però el governador del Banc d’Anglaterra, Mark Carney, diu que per fer-ho Escòcia ha de renunciar a la seva sobirania. Carney considera que la unió monetària requereix una unió bancària amb un banc central i una regulació financera centralitzada, així com acords fiscals en cas que calgui ajudar els bancs (tot això a imatge de la unió bancària que s’està construint a l’eurozona). Això no és una qüestió fútil ja que els actius dels bancs escocesos assoleixen dotze vegades el PIB d’Escòcia. Si el Banc d’Anglaterra ha de fer de prestador d’aquests bancs, i els recursos del Tresor britànic es poden veure compromesos, sembla clar que el Banc d’Anglaterra els ha de supervisar i hi ha d’haver un acord fiscal entre la resta del Regne Unit i Escòcia. No es comparteix la lliura amb tots els seus drets i deures sense un tractat d’unió monetària que requereix així mateix unes regles de control fiscal a l’estil de l’eurozona. Hi hauria alternatives a la unió monetària. Una primera és la simple adopció de la lliura com Montenegro o Kosovo han fet amb l’euro, però aquests països no tenen bancs importants. Una altra és que Escòcia acumulés prou reserves en lliures i tingués una política fiscal prou estricta per disposar d’una junta monetària (currency board) que mantingués la paritat d’una nova lliura escocesa amb l’esterlina. Aquestes juntes tendeixen a ser inestables, com mostra el cas de l’Argentina. Així mateix, Escòcia podria entrar a l’euro una vegada acceptada a la Unió Europea. Finalment, Escòcia podria establir la seva pròpia moneda.
La qüestió de la lliura remet al significat mateix de la independència o sobirania al món actual. Pot semblar paradoxal que el primer acte d’una Escòcia independent pugui ser renunciar a la seva sobirania monetària i a part de la seva sobirania fiscal per integrar-se a una unió monetària, ja sigui amb el Regne Unit o a l’eurozona. Però en l’actualitat hi ha interdependència més que independència. La renúncia a part de la sobirania no és tan sorprenent quan, tant a Escòcia com en el procés a Catalunya, el que s’està reclamant és que aquestes nacions siguin considerades subjectes polítics. En qualsevol cas, el debat, el pacte i els canals de resolució del conflicte al Regne Unit són envejables. Allà s’ha transformat un joc perillós com el de la gallina (chicken game, vegeu l’article en aquestes mateixes pàgines del 17/IV/2014), en què mana la inflexibilitat per fer cedir l’adversari, en un joc de persuasió i pacte de les regles de resolució del conflicte que atorga estabilitat als diferents escenaris.
La tradició democràtica i la qualitat institucional del Regne Unit continuen sent un exemple per seguir.
(La Vanguardia, 18 de setembre de 2014)
