De moment, la pel·lícula encara no ha arribat al desenllaç i els dos actors principals, Mas i Rajoy, juguen com Buzz i Jim a la cèlebre pel·lícula Rebel sense causa. Adolescents problemàtics dels anys cinquanta, en Buzz (Correy Allen) i en Jim (James Dean) s’enfronten en una prova anomenada chicken run, en què dos cotxes corren en paral·lel cap a un precipici: guanya el que triga més a saltar del cotxe en marxa; perd, per tant, el que s’acovardeix més aviat
En aquesta part tan avançada de la pel·lícula, els actors no estan en condicions de canviar el guió. Artur Mas no té marge: només podria canviar de joc abandonant la política. Però no sembla que estigui a punt d’abandonar-la. Ahir se’l va veure molt determinat. Manté el rumb fix; igual que Mariano Rajoy, el qual no ha reconegut ni tan sols el problema. Ara bé: la metàfora dels trens que suposadament Mas i Rajoy condueixen no és precisa. Ni són dos trens a punt de xocar, ni són, com ha dit Mas, dos trens en paral·lel que no s’han de trobar més. Als trens hi ha molts vagons plens passatgers que s’han de limitar a acceptar el rumb del maquinista. Però a les societats liberals com les nostres, els ciutadans som autònoms. En el moment de la veritat, quan les paraules portin als fets, ja veurem què fan, com actuen, a quin tren pugen els catalans.
De moment, la pel·lícula encara no ha arribat al desenllaç i els dos actors principals, Mas i Rajoy, juguen com Buzz i Jim a la cèlebre pel·lícula Rebel sense causa. Adolescents problemàtics dels anys cinquanta, en Buzz (Correy Allen) i en Jim (James Dean) s’enfronten en una prova anomenada chicken run, en què dos cotxes corren en paral·lel cap a un precipici: guanya el que triga més a saltar del cotxe en marxa; perd, per tant, el que s’acovardeix més aviat. A la pel·lícula, el joc acaba en tragèdia perquè a en Buzz, rival del personatge que interpreta James Dean, se li enganxa la màniga a la maneta de la porta i, en no poder obrir-la, s’estimba amb el cotxe.
Potser a Mas se li ha enganxat la màniga a la maneta del cotxe, però aquests dos dies al Parlament, no ho semblava. Ahir estava molt despert. Si va passar un mes d’agost afeblit per la confessió de Jordi Pujol, ahir no es va notar. És evident que ha trobat molt bona vitamina en els crits a favor de la unitat que es van sentir a Barcelona el dia 11 de setembre. En general, tots els líders catalans van estar a bon nivell, ahir, i van respondre al que la seva clientela n’espera. Fins i tot els socialistes, que feia anys que batallaven amb una mà lligada a l’esquena, van trobar en Iceta un bon espadatxí. De parlar, els nostres polítics en saben: el que no saben, o no poden fer, és trobar sortides al laberint on estem tots ficats. Abans que no arribi el desenllaç, el joc de la gallina continuarà. Màxima tensió: dijous voten els escocesos i divendres o dilluns el parlament aprovarà la llei de Consultes, una llei que el ple del Tribunal Constitucional del dimarts 23 segurament suspendrà. La setmana vinent, per tant, el cotxe de Mas s’acostarà molt clarament al precipici. I el de Rajoy potser també: dependrà del que passi a Escòcia. Nosaltres som com Natalie Wood: potser tenim el cor amb l’un o l’altre, però no hi podem fer res, de moment. Ens toca beure til·la.
