Després d’un estiu força intens, i mirat des de molts punts de vista, certament preocupant, reprenem el curs escolar i polític amb no poques incerteses i alguna petita esperança.
Ha estat un estiu d’incendis, tant des del punt de vista mediambiental com des del punt de vista més metafòric i polític. Els hem apagat, però on hauríem d’haver vist la màxima col·laboració entre polítics, els ciutadans hem hagut de patir debats estèrils i faceciosos. Tot això posa de manifest la necessitat de desenvolupar una cultura política diferent, menys enfocada cap a la lluita partidista i més cap a l’escolta activa, la col·laboració, l’eficiència i la construcció d’una societat millor. En fi, el que la majoria dels ciutadans desitgem. La bona notícia és l’anunci del govern d’una proposta de pacte d’Estat enfront de l’emergència climàtica. La dolenta podria ser, com passa sovint, que alguns polítics que volen esgarrapar vots de ciutadans descontents prefereixin escollir una actitud destructiva i no la votin al Congrés dels Diputats.
Per Europa l’estiu ha estat horrible. No només perquè hem de navegar entre aigües procel·loses, també per les decisions que s’han pres al davant d’un món que camina cap a la destrucció de la democràcia. Europa no ha sabut moure’s amb dignitat ni en la defensa dels que teòricament serien els nostres valors. Parlem dels acords acceptant la pujada dels aranzels fins a un 15%, sense obtenir res a canvi dels EUA i sí altres compromisos de la UE, i continuem amb la tensió. També parlem de l’augment del pressupost en defensa dels països de l’OTAN sense cap garantia que es mantingui l’ajut a Ucraïna. Parlem de la manca de decisió de la UE en la defensa del poble palestí, sense que s’hagi pogut prendre un acord fins ara. En aquests temes, per cert, Espanya ha estat dels pocs països on el govern ha mantingut una actitud digna i ha estat capdavanter en la presentació de propostes i l’adquisició de compromisos. Pel que fa a Gaza, tot just sembla que la comunitat internacional comença a moure’s en la defensa d’una població inerme, acorralada en un territori petit, bombardejada sense pietat quan hom s’acosta a la cua del menjar; quan els nens són a l’escola, quan els sanitaris intenten ajudar als ferits o quan les famílies dormen a les tendes de campanya improvisades. La volta de rosca és no permetre a l’entrada de menjar ni cap altre ajut humanitari i tampoc permetre que les ONG ajudin la gent en situació desesperada. Es mata gent famolenca quan s’acosta a la cua del menjar. No es tracta de discutir sí que és un genocidi segons els termes aprovats per Nacions Unides. És l’aniquilació sistemàtica i permanent d’una població indefensa sense cap classe de recurs, privada de menjar i aigua, sense que l’agressor rebi cap classe de sanció. És la violació sistemàtica dels drets humans més elementals i del dret internacional. Ens neguem a acceptar el relat que es tracta d’una guerra contra Hamàs. Un acte terrorista execrable, fet per una organització no pot transformar-se en la destrucció de tot un poble. No es pot acceptar el relat que les matances indiscriminades a tota la població és una lluita contra els terroristes. Les guerres es fan entre exèrcits armats i organitzats. No és el cas i potser ja no hi som a temps. El dret del poble d’Israel a existir, no pot menyscabar el dret del poble palestí a gaudir de la seva pròpia existència amb la mateixa dignitat i garanties.
A Catalunya i a Espanya continuem amb governs febles, però amb la determinació de governar. I si a casa nostra s’ha aconseguit rebaixar la tensió, la cosa és més complicada al conjunt espanyol. S’aprovaran pressupostos? Hi haurà nova llei de finançament autonòmic? Què en resultarà del pacte per un nou model de finançament a Catalunya? Corresponsabilitat en la recaptació a més a més que en la despesa, avenç cap a un model més federal o cap a un de més confederal?
Estiguem amatents i mobilitzats. Al nostre món estan en joc la democràcia i els drets humans i ciutadans més elementals.