1a sessió (18 de desembre de 2023, a les 18:45h, Cotxeres de Sants, Barcelona):
Amb:
Xavier Arbós, Catedràtic de Dret Constitucional de la UB
José Ramon Martínez, periodista, membre de FED
Presenta:
Mireia Esteva, presidenta de FED
Mireia Esteva presenta el cicle que avui iniciem i la seva intenció: analitzar les oportunitats i els inconvenients que comporta el moment actual, amb la constitució del govern progressista a Espanya i els acords i pactes que comporta; observem amb una major presència de la referència federal en articles i intervencions. Veu elements positius en el moment actual (govern de coalició de dos partits federals, bones perspectives de Salvador Illa a Catalunya) i també negatius (governs centralistes a moltes comunitats autònomes, propostes suposadament federalistes que apunten més aviat al confederalisme).
Inicia les intervencions Xavier Arbós dient que el nostre estat autonòmic que ja té un fort caràcter federal, tot i que incomplet. Som un estat gairebé federal que no sap que ho és. Tenim una àmplia descentralització política, no només administrativa: les comunitats fan lleis. I tenim un tribunal de garanties per dirimir les desavinences entre comunitats o amb l’estat central. Però falten elements decisius com un Senat territorial, on la representació sigui plena de les comunitats autònomes, no com ara que la representació territorial és com un afegit. I falten, sobretot, les actituds i valors que són propis del federalisme. La bona notícia, no obstant, és que, malgrat no ho sembli, hi ha una cultura de cooperació acumulada en quaranta anys d’estat autonòmic (en cinc anys es va desmuntar un dels estats més centralistes que existien, d’arrel dictatorial). I portem quaranta anys de pràctica o cultura federal, malgrat totes les deficiències. Existeixen les Conferències Sectorials i el Consejo de Política Fiscal i Financiera, que reuneixen les comunitats autònomes amb el govern central. Són eines necessàries, que cal millorar en el funcionament regular. Un dels inconvenients és que en aquests organismes es confronten la lleialtat a la comunitat autònoma dels representants amb la lleialtat de partit.
Darrerament, diu, s’han introduït línies que tensionen el sistema: l’aparició d’un partit que qüestiona el model, les pulsions separatistes i la pulsió del govern català per la bilateralitat. Aquesta constitueix un greu error. Quaranta anys d’història de cooperació entre disset comunitats autònomes no es poden oblidar. Cal cercar aliances entre comunitats en aquells aspectes en què hi ha interessos comuns. Pretendre anar sols és un mal negoci. Si el bilateralisme s’imposés seria una manera de reforçar el centre. Si cada comunitat negocia directament amb el Govern Central és aquest l’únic que té tota la informació i s’impedeix la formació d’aliances entre comunitats. Per altra banda, tot el sistema autonòmic és un gran laboratori d’experimentació que permet
l’adopció d’aquelles solucions més exitoses de cada comunitat. L’absència de Catalunya en aquestes instàncies és contraproduent i, a més, ens dóna molt mala
imatge, que acabem pagant.
A banda d’això, la polarització política extrema que vivim no facilita allò que és propi del federalisme, el pacte, ens diu el ponent. Cal passió per l’acord. Proposa, a continuació, la seva norma de les tres R per fer viable el sistema federal:
Regles del joc: el federalisme vol normes estables i segures.
Recursos: suficients segons les competències que la comunitat hagi assumit; si falten no es permet l’experimentació i és un estímul per al tracte bilateral.
Representació: ja hem parlat de la necessitat d’un Senat representatiu de las comunitats; cal també introduir la definició federal a la Constitució.
Diu que alguns teòrics afegeixen una quarta R: Reconeixement, però és dubtós que sigui decisiu: al Regne Unit les “nacions” han tingut gran reconeixement (gestos del rei, seleccions nacionals), però s’ha mantingut molt centralitzat.
A continuació intervé José Ramon Martínez, en un to més periodístic, diu: com ha vist i viscut personalment els darrers temps, des de la seva posició d’andalús enamorat de Catalunya (és impulsor i president d’una “Asociación de amigos de Cataluña”).
Comença recordant el període de la transició, quan els missatges positius i inspiradors venien de Catalunya, diu. Recorda l’arribada del president Tarradellas i el seu encertat “ciutadans de Catalunya”, tan lluny de les proclames identitàries dels darrers anys. Recorda la inquietud i malestar amb què ha viscut el període del procés.
Però creu que alguna cosa està canviant. El procés (i el contraprocés) ja han dit tot el que tenen a dir, ja no poden aportar res de nou. Ja toca canviar el discurs d’uns i altres i està començant a passar. Sobre l’informe PISA, per exemple, després d’un primer moment desafortunat, s’han començat a dir coses molt sensates, com ha fet, per exemple, El Periódico. Creu que ja hem superat la situació d’empantanats i bloquejats que deia Coscubiela. Cal parlar amb sinceritat, com fa, al seu parer, Najat El Hachmi, amb posicionaments que aplaudeix.
Això no vol dir que l’avenç cap al federalisme sigui fàcil. Com digué Juan Pablo Fusi, quan hi ha partits nacionalistes, el federalisme és molt difícil. En aquest sentit creu que l’aproximació dels bascos serà més difícil. Nosaltres seguirem tenint l’estil Vilaweb i tots els seus semblants. Però la majoria ja està desconnectant de tot això, creu.
Expressa la seva esperança en Salvador Illa, molt ben valorat arreu, segons la seva observació. Raimon Obiols i els socialistes van sortir espantats dels fets dels vuitanta en relació a Banca Catalana i, refugiats en els ajuntaments, no es van dedicar prou a bastir una alternativa,. Creu que ja fa anys que s’han tret de sobre aquest complex i l’alternativa s’està configurant. Cal una nova cultura política a Catalunya, fer un reset de tot el que ens ha tingut bloquejats. I tot s’ha de fer amb un tractament positiu i amorós de la llengua.
Tot seguit, les intervencions de membres del públic permeten ampliar aspectes del que s’ha parlat i fan aportacions com les següents:
R. Jorba, periodista: s’ha donat un empat entre aquells que volien Catalunya sense ciutadans i els que volien ciutadans sense Catalunya.
Temi Vives: els dos ponents ens han parlat del que cal fer, un a nivell tècnic i l’altre a un nivell més vital; però cal parlar dels ressentiments mutus que ha generat el procés; si no se’n parla ho tenim malament.
Clara Lorda: qüestiona el terme polarització, perquè el que hi ha hagut de veritat són agressors i agredits. Pel que fa a la llengua, molts joves la rebutgen
perquè se’ls imposa. La Norma era simpàtica, no el que fan ara.
Fr. Esteva: no podem oblidar el paper d’Europa, sense ella tot seria diferent.
Per altra banda, és preocupant l’actitud de Junts i ERC al Congrés i al ParlamentEuropeu, amenaçant i no buscant crear confiança. En els pactes es cedeixen
competències per la pressió, però això no condueix a un dibuix final federal (potser confederal).
Paco Salazar: li preocupa la pulsió populista pels lideratges forts per sobre de la democràcia; hem de reforçar la democràcia abans de poder avançar cap al
federalisme.
Els ponents, manifesten estar d’acord amb els comentaris del públic assistent i tanquen amb breus intervencions:
J. Ramon: identitat front a drets i deures, primer ciutadania; el sentit de pertinença és cosa de cadascú.
X. Arbós: el federalisme també pot ser útil per combatre la idea de la guerra cultural en què ens volen submergir. En relació al ressentiment, és cert que n’hi ha molt, s’han despertat nacionalismes incompatibles; només es pot combatre amb una passió constructiva per coses concretes: educació, sanitat, etc. Més que per la sobirania. Europa també ens ajuda per l’exemple que ens 3 ona. Amb els seus èxits i fracassos, ens ensenya que la confiança ve de la pràctica de la negociació i del rendiment de comptes. En relació a la llengua, el procés ha fet un desastre: generar desconfiança en els ciutadans. Finalment, advoca per les identitats compartides que defensem els federalistes i diu que federalisme és autogovern i govern compartit.
Finalment, Mireia Esteva conclou l’acte amb el convenciment que estem en un moment on ja s’ha generat un discurs alternatiu a l’independentisme, on es
visualitza clarament que l’opció federal es la que aglutina més consens entre els ciutadans. Cal pensar en un futur amb una ciutadania de drets i deures i identitats complexes i compartides en lloc de fer-ho societats homogènies. Els sentiments identitaris, corresponen, com la religió, a l’àmbit personal i no es pot organitzar una societat democràtica sobre la premissa de la homogeneïtat, com si realment tots els ciutadans se sentissin igual.
Podeu veure l’acte complet al següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=Tfk8Icxh388
