El federalisme espanyol arrenca a principis del segle XIX dins el republicanisme, abraçant les idees de reforma democràtica, laica i social, per adquirir perfils propis com a proposta d’organització territorial a partir de l’obra de Francisco Garrido (1821-1883) i sobretot , Francesc Pi i Margall (1824-1901)
En aquell moment, el debat sobre l’organització política de l’Estat se situava entre les propostes republicanes liberals que naixien de les Corts de Cadis, els moviments Fouriesitas nascuts a Andalusia i que es van traslladar a Madrid i el moviment krausista a Catalunya que no era exactament federalista però pensava l’organització territorial en forma d’un estat unitari descentralitzat.
Des de la creació del Partit Republicà Federal (PRF) el 1868, el programa sinalagmàtic de Pi no va aconseguir aglutinar la majoria necessària per reconstituir Espanya sobre la base de pactes lliures entre les regions històriques. El sector orgànic de Salmerón, Chao i Figueres – partidaris de la descentralització política -, i el més unitarista de Castelar, van competir pel control del partit i, juntament amb el descontrol dels cantonalismes, van contribuir a difuminar la idea federal a Espanya.
