Unes eleccions polítiques són sempre un procés únic, que respon a les seves pròpies lògiques, i no té per què tenir res en comú amb unes altres eleccions simultànies o properes. Diferents candidats, potser diferents partits, contextos no idèntics, temes de debat específics … tot allò que explica el sentit del vot es modifica, radicalment, quan passem a una altra convocatòria.
Però les eleccions autonòmiques gallegues i basques del 12 de juliol ens haurien de fer pensar en el futur. Són les dues primeres eleccions convocades després de l’estat d’alarma, però amb la pandèmia encara ben viva (a totes dues comunitats hi ha hagut zones confinades, on alguns ciutadans no han pogut votar), i en ple risc d’una nova flamarada, possible a qualsevol lloc.
Primera idea: la participació. Per ser un diumenge de juliol, amb temps assolellat a Galícia i plujós al País Basc, una participació electoral una mica per damunt del 50 % (dades provisionals) és un nivell prou alt: penseu només en la miserable participació a la segona volta de les municipals franceses el diumenge anterior.
La segona: Galícia i Euskadi han estat dels territoris menys afectats per la pandèmia. Potser més el segon que la primera, però en tot cas res comparable a Catalunya, Madrid o Granada. I amb justícia o no, els respectius governs s’han penjat la medalla. Si els períodes de crisis fortes són, electoralment, favorables els governs, ja que els ciutadans busquen seguretat, ordre, garanties, això ara també ha succeït malgrat que el gruix de l’esforç i de la feina s’hagi fet per part del govern de Madrid, i no de les respectives autonomies.
I la tercera: l’estil. Sincers o no (això ara no importa), els governs basc i gallec s’han allunyat de l’ambient de cridòria i males maneres vigent al Congrés dels Diputats, o del permanent posat d’agre insatisfacció del govern de la Generalitat. Urkullu ( que governava en coalició amb el PSE) i Núñez Feijóo han donat una imatge de bona gestió, de rigor i de cortesia, lluny dels deliris del debat polític i dels mitjans de comunicació d’altres latituds.
El resultat ha estat la ratificació de tots dos governs, amb un augment en el seu suport parlamentari, el manteniment gairebé immodificable de la presència socialista i un càstig considerable per les forces que cultiven un altre estil. La desaparició de les “Marees” a Galícia o el dur retrocés de la coalició PP – C’s al País Basc haurien de ser motiu de reflexió per a les corresponents forces polítiques: no es pot transformar el debat parlamentari madrileny en un debat sanguinolent i després esperar que els votants de províncies no ho hagin vist. I el mateix es pot dir de Vox, que allà on el PP és suau i dialogant no ha tret res, i ha obtingut una sola diputada al País Basc.
Hi ha també alguna lliçó catalana? És molt difícil de dir: la pròpia inestabilitat del sistema català de partits ( on pot aparèixer un partit nou cada setmana fins a la convocatòria electoral) fa impossible tota extrapolació de resultats. Però dona la impressió que els elements que s’han imposat a les eleccions gallegues i basques són elements poc presents a Catalunya. Si la bona gestió, un estil dialogant i cooperatiu i la claredat política semblen ser elements que els electors valoren, potser els ciutadans de Catalunya poden començar a pensar que no és necessari resignar-se a la mala gestió, la bohèmia descamisada, el desacord permanent i amb tothom (entre els socis de govern, entre el govern i la resta de grups parlamentaris, o entre el govern i el govern central). Que l’ambigüitat i el doble llenguatge no són una metodologia intel·ligent en una societat adulta. I que, en definitiva, que si una pandèmia és un procés que salta fronteres i ataca en totes direccions, potser aleshores l’única manera de fer-hi front és obrint fronteres, cooperant i compartint. També per això, una actitud federal és una bona eina.
