En aquests moments en què les energies de tots han de sumar-se en la batalla contra el Covid19, em sap greu que la dreta espanyola, la ultradreta, les vociferants tertúlies i diversos mass–,media deixin la pell en alguna cosa que no fa falta. Aquest escrit és per a alliberar-los de la seva missió salvadora. Li ho diré breu i concís: NO ENS ENGANYEN. La ciutadania espanyola sap que el nombre de morts per *coronavirus amb el qual cada dia convivim és inferior al real. El govern mai ens ha enganyat, sempre ha donat aquesta dada com a casos diagnosticats i així continuarà sent. Encara que vostès han de pensar que la ciutadania del carrer és de encefalograma pla, a vegades som capaços d’entendre el que ens diu el Govern i de fer-nos una idea de la realitat que estem vivint. Vostès tenen una veritable rebequeria en comprovar que amb 20.000 morts, la ciutadania en la seva gran majoria fa el que deu i no s’ha llançat a la jugular del govern i el que és pitjor, tot indica que no hi ha gran modificació en la intenció de vot i que el “com pitjor millor” del Sr. Casado no s’està rendibilitzant. Així que han decidit, amb la rapidesa de la desesperació, comprovar si duplicant la xifra les coses canvien, per al seu bé. No es pot ser més mesquí.
No ens enganyen. Algun dia, amb les dades degudament registrades, amb els estudis estadístics realitzats, segurament es confirmaran els seus 40.000 morts. Tots sabem que han mort persones sense diagnosticar, que han mort a les seves cases, que cal sumar la massacre de les persones majors mortes en les residències, que el virus va ser aquí abans que el veiéssim i segurament alguna grip estranya o pneumònia a destemps ja fos un coronavirus. Però sabem més coses. Sabem que a la dreta espanyola sempre li agrada treure a passejar als nostres morts i jugar a les banderes i als dols. De dol estem tots, sense tenir banderes a mitja asta al balcó, sense fotografiar taüts, perquè el que volem les famílies espanyoles és sobreviure a aquest virus i a les seves conseqüències i, nosaltres, estem intentant treure el millor per a quan arribi l’endemà, que arribarà. Les famílies es recomponen en la solitud i tristesa de no poder acomiadar als seus, s’esforcen a ser responsables, a cuidar i educar als seus fills a casa, a fer que aquests temps negres, ens semblin grisos i sempre esperant la llum del sol. Sabem que després de la crisi sanitària, o superposant-se, estarà la crisi econòmica, i per pura supervivència conservem l’esperança. Vostès estan desesperançats, perquè després de la crisi sanitària el que volen a més és una crisi política i no tenim temps ni ganes per a les seves ànsies de poder. Vostès, igual que la resta de la ciutadania, hauran d’esperar temps millors per als seus propis interessos.
No crec que de les crisis s’aprengui. No vam aprendre res de la crisi de 2008. No serem millors persones. No cuidarem més el món que ens acull. No serem tots bons samaritans. Sí que apel·lo a una característica humana per a convertir-la en virtut: l’egoisme.
Pel nostre benestar, avui més que mai sabem i no hem d’oblidar que: La salut no pot ser un negoci. Cal invertir en sanitat pública. Que la cura dels majors no pot ser un negoci. Cal desenvolupar la llei de dependència i crear estructures i serveis públics suficients per a la cura dels nostres majors. Cal invertir en recerca científica. Cal invertir en I+D. Cal invertir en indústria. L’economia no es pot basar en maó, turisme i serveis. Cal invertir en educació pública. No pot haver-hi bretxa digital. Hem de cuidar el sector primari. Canviar els mecanismes de les cadenes de transmissió, introduir el concepte de proximitat i qualitat.
Aquesta crisi sanitària acabarà, però ràpid o tard vindran unes altres. Espero que el nostre egoisme ens hagi fet triar governs que apostin decididament pel públic, per un estat del benestar que asseguri la qualitat de vida de la ciutadania, per un sistema d’educació que garanteixi la igualtat i l’excel·lència i amb un model fiscal redistributiu, en el qual tots contribuïm en funció de les nostres rendes i patrimoni. I potser, amb esperança en la humanitat ha de rectificar i dir: no hem oblidat, hem après.
Com no sóc de finals de conte, perquè aquells que criden “allibereu als nostres nens”, crec que manquen de visió perifèrica i un etnocentrisme patològic. He passat la meva infància al costat dels meus dos germans en un pis interior de 45 m² sense balcó; el meu primer pis d’independent de 35 m², un 5è sense ascensor, interior… i no puc cridar “deixin sortir als nens”, sense pensar en els milers de nens i nenes que han nascut, viuen i potser moriran confinats en camps de refugiats, sense pensar en els milers de nens i nenes que han nascut, viuen i potser moriran confinats en guerres que mai van decidir. Els nostres nens i nenes s’alliberen amb el coneixement, que va més enllà de les nostres quatre parets i del nostre univers occidental.
Versió original en castellà: https://federalistesdesquerres.org/es/2020/04/claudia-miralles-no-nos-enganan/
