“En això el sentiment nacionalista és com el religiós. Saber-se part d’una nació o una fe religiosa aporta a les nostres vides un sentit de transcendència i ens consola de la nostra pròpia *finitud, la nostra petitesa. Per aquest motiu les nacions, com les religions, insisteixin a situar el seu origen en la nit dels temps i a presentar-se com una cosa perpètua, atemporal, inamovible, una cosa veritablement gran que sempre ha estat i sempre estarà aquí. Les nacions diuen venir de molt abans que nosaltres mateixos i anar molt més enllà, i aquest somni d’immortalitat col·lectiva reconforta, sedueix i embriaga. Per això, malgrat haver fet durant tant temps tant mal a la humanitat, les religions i els nacionalismes continuen gaudint de tan bona salut. Per això continuarà havent-hi gent disposada a creure en resurreccions miraculoses i mirífics retorns i no faltaran poetes que evoquin la messiànica extravagància de Puigdemont com a símbol de puresa i dignitat.
Però al final, com en el cas del sebastianisme, de tot això no quedarà més que una passada de moda promesa d’esplendors pàtries i un embafador pòsit de malenconia.”
Sebastianismes (La Vanguardia, 2 d’agost de 2019)
