ActualitatOpinió

“Per començar, hi ha la qüestió de la perversió del llenguatge, com molt bé va assenyalar Salvador Oliva en aquesta mateixa pàgina. Als polítics processats per rebel·lia, sedició, desobediència o malversació (perquè alguna deu haver-hi, d’això, o és que no va passar res de res?) se’ls considera herois de la pàtria i víctimes; als partits constitucionalistes se’ls anomena “partits repressors”, àdhuc “franquistes”; al resultat d’un referèndum prohibit per les lleis que encara tenim, “mandat del poble”; a una sèrie de decisions polítiques que no han portat més que desgràcies, “una cosa simbòlica” i “partida de pòquer”. A França van deixar de parlar d’“impostos” i van imposar “contribucions”, nom que tenen les recaptes que es fan a casa nostra per pagar les despeses originades pels desafurs d’uns quants. A França molts carrers van canviar de nom per propagar “les virtuts que escauen a la República”. Aquí ja se n’ha canviat una colla, uns quants frustrats per estúpids, com aquell carrer de Sabadell que portava el nom d’Antonio Machado. Com va escriure François Furet, autor d’un gran llibre sobre la Revolució Francesa, “el llenguatge, ell mateix, va convertir-se en el succedani de la política”, i “tot un circuit de signes va convertir-se en l’amo del poder”. Estendards i himnes proliferaren, igual que aquí, fins al punt que hi ha gent que es pensa que l’himne nacional de Catalunya és el Cant de la senyera (de l’Orfeó Català) i no Els segadors, perquè una senyera fa més patxoca que un pagès tallant el blat… o testes, si mai calgués.”

El festival independentista ( El País, 1 de juny de 2019)