Qui pretengui governar Espanya sense Catalunya i Catalunya sense Espanya tindrà menys Espanya i menys Catalunya, o s’acostarà fins i tot a la destrucció d’Espanya i de Catalunya tal com les hem conegut.
Cal donar algunes voltes més a l’actual desacord per aconseguir noves claus interpretatives que siguin útils. Una potser permet entendre la crisi sobiranista catalana com la ruptura d’un pacte entre dues elits polítiques territorialitzades, representants de realitats econòmiques i socials diferents, més diferenciables que diferenciades, sobre el que s’havia construït l’estabilitat del sistema democràtic i constitucional des del 1977.
Perquè la democràcia arribés a Espanya i el país s’incorporés plenament a la normalitat europea i internacional era imprescindible un pacte entre les elits de Barcelona i de Madrid, que havia de significar, sense cap mena de dubte, la recuperació de l’autonomia que va liquidar Franco amb la derrota de la República en la guerra civil. Com la legalització del Partit Comunista, la institució que representava l’autonomia catalana, la Generalitat, es va convertir en una altra pedra de toc de la democràcia.
Per traduir-ho en termes dels sempre inexactes subjectes essencials, Catalunya necessitava Espanya per tornar a existir políticament i Espanya necessitava Catalunya per ser reconeguda per Europa i el món com un Estat democràtic, desinfectat del passat dictatorial i de les amistats amb Hitler i Mussolini.
Això va ser fa molt de temps. La memòria es perd entre el treball precís dels historiadors i la llegenda treballada retrospectivament per uns i altres per argumentar en les baralles polítiques contemporànies sobre la revisió de la Transició. La realitat és que hi va haver un pacte més o menys explícit —en alguns moments summament explícit, amb fotos molt expressives com la de l’acord Majestic entre Pujol i Aznar el 1996— que va començar a esfilagarsar-se almenys a partir del 2000, quan el PP va obtenir la majoria absoluta; encara que no va completar el seu deteriorament, la ruptura, fins al 2012, quan Artur Mas va convocar eleccions anticipades per començar el procés, després de dos anys de retallades i de rigor pressupostari en aliança i acord encara amb el PP.
http://cat.elpais.com/cat/2017/04/24/opinion/1493048095_057863.html
