El miratge de la independència exprés ha copat tots els esforços, ha segrestat els mitjans públics i ha servit de coartada per relegar el combat per la justícia social. Alimentar un somni és bonic, però si al somiar es deixa de lluitar per millorar la realitat, no és res més que un malson
«Perquè som el somni, estem a punt». «Volem que la veu de tota la gent que forma aquest país se senti». «Som sobirans, som la República Catalana». El text de l’ANC que insta a celebrar la Diada no deixa marge per al dubte. No apel·la als que creuen en un somni, sinó que deixa per establert que tots estem en aquest somni. La redacció compleix una legítima funció de motivació, però la forma també és el fons. Hi ha una pulsió antropofàgica en el llenguatge nacionalista. Un repetit abrivament per canibalitzar les diferents voluntats. D’emportar-se-les a la boca, mastegar-les i vomitar-les com si fos una única voluntat pàtria.
Aquest any, els participants en l’acte hauran d’alçar de forma sincopada uns punts, com un pressentiment. Però a Catalunya no tots som punts d’un mateix dibuix. N’hi ha de tots els colors. I també n’hi ha que es difuminen fins a la invisibilitat. Serem lliures, diuen alguns, mentre cada dia milers de persones perden la seva llibertat tenallades per la pobresa. Això vindrà després, responen. Després de què? Ja no es creu ningú el termini dels 18 mesos. Tampoc els que ho van prometre sabent que era una farsa. El miratge de la independència exprés ha copat tots els esforços, ha segrestat els mitjans públics i ha servit de coartada per relegar el combat per la justícia social. Alimentar un somni és bonic, però si al somiar es deixa de lluitar per millorar la realitat, no és res més que un malson.
“11-S caníbal” (El Periodico, 6 de setembre de 2016)
