El catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Santiago de Compostel·la, Ramón Máiz, és autor d’una nova edició d’aquests textos clàssics del federalisme en els quals dedica un reconeixement especial a Federalistes d’Esquerres en el seu pròleg. A continuació reproduïm una ressenya de Carme Valls-Llobet a aquesta nova edició d’una obra que advoca per un sistema de convivència que s’enfronti a tot tipus de totalitarismes i al sistema jeràrquic i unitari de govern
“El federalista”, publicat el 1788 en forma de llibre, és una recopilació dels articles periodístics que van defensar la ratificació de la Constitució federal per als Estats Units escrits per tres de les principals figures en la campanya a favor seu: Alexander Hamilton, James Madison i John Jay –sota el pseudònim de Publius–. En aquests articles no solament s’ofereix l’anàlisi més seriosa del text constituent nord-americà, sinó també l’expressió filosòfica més àmpliament respectada del seu pensament polític en el moment fundacional dels Estats Units. Constitueix l’obra de teoria política més distingida i influent escrita després de la Declaració d’Independència en 1776.
El 17 de Març de 1788 es va publicar la primera edició d’una col·lecció d’articles apareguts en els periòdics de Nova York, sota el títol de “El Federalista” amb el desig dels seus autors que “resultin útils per formar el judici del públic respecte a la qüestió peremptòria de la Constitució per als Estats Units, sotmesa aquests dies a la consideració del poble d’Amèrica.” La traducció d’aquests articles i les notes realitzades pels professors Daniel Blanch i Ramón Máiz, així com l’excel·lent estudi preliminar del professor Máiz, ens introdueixen plenament en el contingut dels debats que es van realitzar prèviament entre els constituents i la ciutadania i els diversos matisos que van generar les discussions entre Madison i Hamilton. Deien: “El nostre major desig és promoure la causa de la veritat i afavorir un judici correcte sobre els veritables interessos de la comunitat”.
La preocupació constant dels constituents va ser la de generar un sistema de convivència que s’enfronti a tot tipus de totalitarismes, i al sistema jeràrquic i unitari de govern: “del sistema federo-republicà de govern es deriva que, mostrant-se més eficaç contra els perills externs, proporciona així mateix una major seguretat interna contra la formació de majories opressores.” Els constituents van treballar de ple en les fórmules que permetessin una màxima representació, deliberació i participació, analitzant a fons les diferències entre la democràcia deliberativa i l’assembleària, amb una claredat d’arguments sorprenent que potser necessitem en aquest moment a Espanya.
Madison s’enfrontava al concepte presidencialista i elitista que defensava Hamilton. La cultura federal es basa en el control popular i és conjunt de valors i actituds que afavoreixen el bon funcionament d’una federació. D’una banda la unió natural de la ciutadania als seus estats respectius i, per un altre, els llaços que vinculen els estats amb la Unió. “És precisament aquesta doble lleialtat federal simultània, al respectiu estat i a la Unió, la que proporciona l’acord cultural (axiològic però també actitudinal) que socialitza la ciutadania en un ethos federal indispensable per al bon funcionament de la maquinària institucional de la Federació. Però aquesta cultura cívico-federal subministra, a més, un altre element clau: el llindar d’allò que és permissible en cas d’invasió competencial d’un govern sobre uns altres”, en paraules de Ramón Máiz.
L’opinió pública i la doble lleialtat federal generen una “càlid vincle” afectiu a tots dos nivells del govern i ponts d’unió entre els estats membres de la Unió. “A “El federalista” els mecanismes de control i equilibri s’acompanyen de la necessitat d’una cultura federal del pacte i la confiança, del federal compact entre els estats, que proporciona fonament i legitimitat al sistema en el seu conjunt”.
El concepte de sobirania tal com s’entenia a Europa va ser discutit i matisat pels pares de la Constitució americana: “El gran desideràtum que concerneix al govern és una modificació de la sobirania que la faci suficientment neutral entre els diferents interessos i faccions, evitant que una part de la societat envaeixi els drets d’una altra, i al mateix temps es controli suficientment a ella mateixa per no imposar un interès advers al del conjunt de la societat”, diu Madison en 1787.
Donem les gràcies al gran treball realitzat pels autors que ens permeten apropar-nos a uns debats que amb la distància dels gairebé dos-cents cinquanta anys que ens separen són plenament vigents. Agraïm també el reconeixement exprés que, entre d’altres, ens fa als Federalistes d’Esquerres, i que hagi dedicat el llibre a la memòria de Miquel Caminal.
Carme Valls-Llobet, vicepresidenta de Federalistes d’Esquerres
