Ahir vaig baixar a Plaça Sant Jaume com faig darrerament des de que tinc el fill. Tot i no ser una gran patriota ni adorar el nostre particular folklore ni sentir-me còmoda entre les grans multituds, intento gaudir de la festa de la ciutat i veure la cara del meu fill quan ballen els gegants o surten les bèsties de foc. La meva ciutat de naixament que tant estimo per ser referent de tantes coses (l’esport, el disseny, la qualitat de vida, el cosmopolitanisme…). El fet és que el nen queda fascinat en aquests actes i jo em resigno estoicament a no ser en un altre lloc amb cadires i comoditats per l’estil. Ahir però, i a diferència de la resta de festes de la Mercè, l’espectacle va ser el de les banderes de la balconada, que va fins i tot treure protagonisme durant una estona els capgrossos i gegants que iniciaven el seu seguici pel carrer Ferran.Jo diria que la guerra de símbols és en reiteració la més simbòlica de totes. Sobretot quan aquesta va acompanyada de certa agressivitat com pot veure qualsevol que tingui interès a reproduir l’esdeveniment en imatges. El meu fill i jo vàrem presenciar el grotesc espectacle en directe acompanyat dels crits de la multitud i el somriure de costat del President Mas mentre feia el gest de les quatre barres amb els dits. Em pregunto quan els ciutadans passen a ser poble i el poble deixa de ser-ho per esdevenir multitud, massa, en part ja descontrolada que l’únic a què aspira és a cridar més o a penjar la bandera més gran i aplaudeix quan els que ho fan són els representants que han escollit. Si aquest és el poble, si aquests són els representants, si aquest és l’estil, si així és com permetrem que s’utilitzin les nostres institucions, si aquesta és la nostra autoestima comunitària, és ben evident que ens cal una reflexió. Tot el que passa, tot el que fem, tot el que cridem, tot el que menyspreem, totes les empentes, queden ja en el nostre ADN, passen a formar part de la nostra història també. De la més patètica i en teoria de conflictes de la més perillosa. No em cansaré de repetir-ho. L’escalada de la violència es dóna quan les parts tenen aspiracions altes d’aconseguir el que volen, hi ha una manca de confiança entre elles, gairebé no hi ha llaços o els que hi havia s’han trencat, els vincles que persisteixen són d’antagonisme o bel·ligerància, els punts de vista es polaritzen, sobrevé el desig de prendre la llei pel seu compte, el conflicte es dilata i es retarda la resolució, s’involucren subgrups, es susciten greuges entre les parts, s’esgrimeixen arguments il·lògics i manquen els criteris justos. Aquest és el punt on som i tenim en les nostres mans acabar-ho diumenge. Esperem que així sigui i poder retornar a ser ciutadans plurals en una comunitat exemplar i no massa en mans dels titellaires que mouen els fils des de la balconada.
Podeu llegir l’article de El País sobre l’esdeveniment i veure les imatges aquí.
