Siscu Baiges entrevista al cineasta i fotògraf Joan Planas, el qual està immers en un projecte documental titulat “España desde el bar”. Durant dos mesos ha viatjat per tota Espanya i ha conversat amb la gent, als bars, per saber què en pensen del país i de les relacions entre els ciutadans de les diferents comunitats. En farà un llibre (a libros.com) i una pel·lícula. L’experiència l’ha portat a deixar de ser independentista
En què consisteix el projecte?
Volia entendre els conflictes que hi ha a Espanya. A la pel·lícula succeïa tot en un bar, per tant vaig decidir que res millor que recórrer tota Espanya de bar en bar preguntant a la gent què pensa i sent sobre Espanya i me’n vaig adonar que ningú abans havia fet aquest exercici. Vaig anar a totes les Comunitats Autònomes, a les principals capitals, a entrevistar a la gent i escoltar què diu el poble.
Catalunya és l’eix central del llibre?
No, Catalunya és una part de les entrevistes. A les entrevistes es parla de tots els temes pilars de la societat: religió, monarquia, política, educació, inclús es parla de medicina. Es parla de tot el que ens toca, sobretot el que elsafecta als entrevistats que m’he anat trobant.
Quines ciutats has recorregut?
Vaig començar des de Madrid com a punt central, per recórrer tot el Nord i el Sud i acabar a Barcelona. Començar i acabar, teòricament als dos extrems ideològics. Vaig estar uns dos mesos recorrent tot Espanya.
I quants bars?
Per norma general, anava caminant per les zones de bars -a vegades me’ls recomenaven- i acabava entrevistant a la persona que em creava interès. Son dos o tres entrevistes per ciutat i normalment eren en bars diferents. El projecte no me’l he pres com un projecte periodístic per contrastar informació, és més un projecte des d’un punt de vista més emocional i artístic. Jo intentava tenir diferents edats, i punts de vista. Volia tenir una visió general del que creuen els espanyols, però no decidia a priori, era més instintiu. La majoria de gent me la he anat trobant i els he demanat de fer l’entrevista quan els he vist al bar.
Crec que hi havia de tot i es pot veure en la varietat de bars, des del més cutre al més elegant, alguns emblemàtics i altres no. Però el més important no és el bar, sinó el que pensa la gent. Per mi, es podria posar el fons negre i que només es vegi la persona. El context i la realitat es pot veure amb les fotos en blanc i negre com a contrastos al darrera dels contrastos. El llibre és una radiografia dels ciutadans d’Espanya, del que pensen i senten.
Alguna conclusió personal?
Vaig començar el projecte sent independentista. Es poden escoltar les primeres entrevistes que vaig fer i es veu com discuteixo. Normalment no jutjo ni dono la meva opinió, però una de les primeres entrevistes la vaig fer amb un amic, a Madrid. Vam estar dues hores discutint i jo m’hi posava en el debat volent convèncer-lo. Mica en mica vaig anar fent tot el recorregut pel nord, on hi ha diversos idiomes. Per exemple, a Galicia o Astúries diuen que se senten abandonats, que tot s’ho emporta Barcelona o Madrid, cosa que a Barcelona es diu que no. Després de fer tot aquest recorregut pel nord, vaig fer una petita parada a Barcelona perquè hi havia la consulta sobiranista i jo volia votar. Una cosa que si estic a favor es de que es pugui votar per saber l’opinió de la gent. Inicialment, jo anava a votar per la independència i quan vaig arribar il·lusionat, fent-nos un selfi tothom, llavors me’n vaig adonar que ja no volia la independència.
Només amb la meitat del trajecte que volia fer, preguntant i escoltant cada dia i parlant sobre Espanya, vaig arribar a la conclusió de que jo volia seguir formant part d’aquesta gent. Jo volia la independència perquè creia que la resta d’Espanya no volia als catalans, que tot el que féssim aniria en contra nostra. Només em vaig trobar una entrevista en aquest sentit, va ser excepcional i un exemple de que encara ens manca comunicar-nos més i explicar millor allò que passa.
Aleshores me’n vaig donar compte que jo volia continuar aquí i vaig canviar d’opinió en aquest trajecte. Un no canvia d’opinió de cop i volta. L’independentisme parteix molt de sentiments i emocions, en el fet històric. El ser humà no està educat per reconèixer que un altre te raó. És una cosa que va poc a poc. Arribar a l’hotel i reflexionar cada dia sobre el que t’han explicat. Al final hem vaig donar compte de que el que jo pensava no era correcte i vaig decidir canviar d’opinió.
Hi ha molta gent que és independentista per altres raons. La meva no era per economia. Crec que en aquest sector encara hi ha molt a negociar i moltes coses a fer abans de demanar la independència. Però hi ha gent que creu que no hi ha altres opcions i per altres simplement és un tema d’identitat. Diuen: Jo em considero català i crec que no hem de formar part d’Espanya per la nostra història. En aquest cas és molt difícil que canviïn d’opinió. Son diferents maneres de veure la independència. En el meu cas, simplement el fet de que jo em donés conte que la resta d’Espanya en general no ens odiés i no ens volguessin anar sempre en contra, em va fer canviar d’opinió.
Deixar de ser independentista en aquests moments sembla anar contracorrent
Jo rec que és atípic que algú ho digui públicament. Lo més normal és dir “Ara sóc independentista”, però el contrari, la gent no ho diu. Però si mires les estadístiques, els que volien la independència han perdut vots, per tant, hi ha hagut gent que també ha fet el mateix camí que jo. El que passa és que no surt. En el meu cas, ha sortit perquè he fet un llibre i dona la casualitat que mentre feia el llibre vaig canviar d’opinió. De la mateixa manera que fent entrevistes parlava amb la gent que em trobava, crec que èticament, moralment haig també d’explicar el que penso, com m’han explicat a mi als bars.
En el meu cas, és un canvi d’opinió sobre la independència i dona la casualitat que ho han agafat com una cosa increïble que es pugui canviar d’opinió i de canvis d’opinió se’n fan molts. El que passa és que potser no els posem als medis de comunicació perquè un canvi d’opinió per si sol no destaca. En el meu cas, el que se suposa que és la notícia és el llibre.
El més estrany és que un català hagi recorregut tot Espanya durant dos mesos amb els seus propis estalvis per entendre què està passant, preguntant a la gent què pensen i senten sobre Espanya. Però sembla ser que el que destaca és el fet que jo hagi canviat d’opinió de independentista a no independentista. El que hauria de destacar és totes les entrevistes que he fet, què diu la gent, no el que dic jo. Jo sóc tan important com els que he entrevistat. Tots som igual d’importants. Per tant, crec que també s’ha de mirar el llibre i escoltar què diuen i què pensen i potser el perquè aquest noi que ha fet el llibre pot haver canviat d’opinió.
Viatjant es cura i ‘independentisme?
Jo crec que no. Si es viatja amb els ulls i la ment tancats no s’aprèn res. El que cura és preguntar-se les coses i no és que ho curi, perquè no vol dir que l’independentisme sigui dolent. Jo, en realitat estic a favor de que la independència es pugui assolir si la majoria ho vol. Jo simplement, no estic d’acord en que Catalunya s’independitzi de la resta d’Espanya perquè no em sembla necessari.
Etiquetar les persones i les cultures crea una espècie de separació, no sempre entre Catalunya i Espanya, sinó també entre altres comunitats: Els andalusos estaven farts de que els hi diguessin vagos i als canaris que son unos aplatanados i com si no fossin d’Espanya. Son prejudicis que creen crispació, segurament perquè no hi ha una comunicació fluida entre nosaltres, entre comunitats. Estem mirant-nos uns als altres a través dels medis de comunicació i la política. Curiosament, hi ha un estudi recent que diu que a Espanya és un dels llocs d’Europa on més es llegeix la premsa i és dels llocs on menys creuen en el periodisme. Suposo que això diu bastant del que deu estar passant en aquests moments en els medis de comunicació, pel fet que a Espanya estan molt polititzats. A mi se’m havia creat el prejudici de que ens rebutjaven i que no volien al català i me’n vaig donar compte que en general no era així.
El que si hi ha una entrevista en la qual vaig pensar que si en aquells moments TV3 connecta i entrevista a aquell senyor, un asturià prominent, Catalunya ja no demanaria ni fer eleccions ni consulta, es separaria directament i es faria independent. Perquè era una entrevista molt extrema i comentava que els catalans no són persones i volen dominar el món, tot i que reconeixia que no coneixia cap català. Al final això és perquè amb ell i amb altre gent no els hem sabut fer arribar el que està passant. Per exemple, quan explicava el concert econòmic que té el País Basc i li deia Catalunya també el vol, em preguntaven què tenia el País Basc, ¿no es el mateix que tots? Molta gent no ho sap, no se’ls hi ha explicat. Quan senten que Catalunya vol el control econòmic, diuen yo también. Quan dius que el País Basc ja ho te, diuen: Entonces, ¿todos tenemos que tenerlo, no? Hi ha molt desconeixement.
A la majoria d’entrevistats els catalans els hi encanten, estimen Catalunya i els hi sap greu que els catalans se’n vulguin anar. Però la majoria estaven una mica atabalats amb el que estava passant de la independència, perquè amb ells els hi arriba la informació de diferent manera que a Catalunya. Les altres comunitats també tenen molts problemes i quan els hi arriben els problemes de Catalunya ho veuen com un problema més que no els hi toca fins que de cop i volta diuen que se’n van i s’estranyen, diuen ¿perquè se’n van?
Per mi és com una comunitat de veïns, i un dels pisos es Catalunya. De sobte diu: em roben l’aigua, el wifi, no em deixen fer festes, no em deixen fer poesies en català i tots els veïns són tots dolents i quan dius ja m’he afartat, me’n vaig els altres veïns diuen, però perquè te’n vas ara? Perquè no sabien res de tot això. No se’ls hi havia dit. Tenien altres problemes i alguns també deien que un altre els hi robava l’aigua i tota anava al veí de dalt i tots pensaven que es feien mal entre ells i al final se’n adonen que entre tots es porten molt be i el problema és el president que s’està quedant tots els diners i està fent que entre ells estiguin en conflicte. Fent analogia, això podria ser el govern d’Espanya que ho enreda tot perquè els veïns no s’aclareixin. En canvi, si els veïns parlessin entre ells, es donarien comte que no es roben, hi ha coses que cal arreglar i si intentem entendre’ns ho arreglarem.
En les entrevistes que he fet hi havia molta gent interessada en que els expliqués el que estava passant, perquè ho volien saber de primera mà, no a través dels medis de comunicació. Si es fes això no passaria el que està passant, que de sobte un veí se’n vol anar i els altres no entenen el que està passant.
Vas rebre moltes crítiques quan el diari “El País” va titular una entrevista amb tu dient que renunciaves a l’independentisme?
Sí, és curiós. Surt a El País la notícia de que he fet el llibre i el que destaca més és el fet de que jo he canviat d’opinió i de cop i volta, sobretot a Twitter rebo quantitat d’insults. M’han arribat a dir nazi. En un sol dia es van inventar un seguit de mentides sobre mi: que era militant d’extrema dreta, perquè presentava el llibre en un lloc teòricament de dretes. Jo he presentat el llibre a molts llocs, amb diferents ideologies. Si surto a Telecinco no vol dir que sigui de Telecinco. Jo feia la meva feina, que és explicar i presentar el meu llibre. Però els més extremistes van començar a crear una sèrie de mentides per intentar desprestigiar-me i perquè la notícia semblés una mentida, però realment son pocs els que anònimament fan aquesta espècie d’atac.
Per mi són més importants les altres persones que han enviat correus felicitant-me pel projecte i la feina que he fet. El més important és que els que llegeixin el llibre reflexionin si hauríem d’escoltar una mica més a l’altre banda, tant els catalans al resta d’Espanya com els de la resta d’Espanya als catalans i entre comunitats. El llibre parla de molts temes i del que pensa gent d’unes comunitats en relació als altres. En general, s’ha creat un ambient de reflexió i pel que m’anaven dient, molts parlaven de llibre com una feina interessant. Els quatre que fan molt soroll, demà buscaran un altre polèmica que fa que molta gent es retiri d’Internet i vénen a reconèixer-te pel darrera la tasca feta.
Vols fer proselitisme amb “España des del bar”?
M’agradaria que el llibre i, més endavant la pel·lícula, servís per reflexionar. La majoria no pot agafar-se dos mesos i anar-se’n per tot Espanya a escoltar que diu la gent, per això he fet el llibre, perquè puguin fer el viatge amb el llibre.
Per cert, jo no dic al llibre el que jo penso. Simplement explico el projecte i que et deixis portar per les entrevistes, per la reflexió i el dubte. Al llibre, qui parla és l’altre gent. Voldria que el lector participés i també tingués voluntat de preguntar-se les coses i d’intentar entendre a l’altre.
El següent pas seria fer “Europa des del bar”
És interessant poder parlar a Europa i arreu del món. En el cas d’Espanya, el bar és molt concret i és un element important de la cultura espanyola. Molts fem servir el bar com un lloc per parlar. En altres països, potser no és tant important el bar, però seria fantàstic poder seguir el projecte, i no només en un tema polític, social, religiós, sinó per exemple en relació al que la gent pensa de l’amor.
El projecte dona per molt més.
Vídeo de la entrevista sencera
Extracte de l’entrevista on Joan Planas explica perquè ja no és independentista:
