La independència satisfarà totes les reivindicacions / necessitats de l’homogènia societat, cosa que no està garantida per res, ni per la teoria, ni per la pràctica i molt menys per una història manipulada. Però sí descarta per inviable qualsevol relació amb la unitat -es digui autonomia, federalisme o qualsevol altra cosa- al mateix temps que l’homogeneïtat obliga a obviar com organitzar la coexistència amb les minories o llocs individualitzats pels mateixos aspectes pels quals el nacionalisme basa la seva reivindicació.
El nacionalisme és poderós, la seva força és indubtable encara que també ho és el fet que semblant fortalesa no es basa en cap teoria racional explicable i reconeixible. D’on procedeix doncs? Probablement de la combinació de l’emocionalitat, la seva capacitat per canviar constantment la seva configuració i la d’aparèixer com una forma de mística civil que converteix en dogma religiós cultura i història, la qual cosa dóna peu a ressenyar una altra característica, el nacionalisme digereix molt malament la seva història i té una mala percepció d’ella i, per tant, no dubta a transformar: la realitat va ser i ha de ser com el nacionalisme vol, no com és. La justificació de cada pas en un passat ideal agreujat per l’enemic. No obstant això, l’equació no és tan senzilla i abans de parlar del cas català cal contextualitzar el que està esdevenint.
El nacionalisme va començar sent unificador, aquí hi ha els coneguts casos d’Alemanya i Itàlia als quals podríem afegir Grècia, Polònia o Romania, i fonamentalment per una raó, perquè es tractava de construir estats viables. En canvi, avui en dia, el nacionalisme ha sofert una transformació, és obertament separatista, o el que és el mateix, històricament sorgeix del model d’emancipació colonial que va començar després de la Primera Guerra Mundial. No obstant això, manté la seva idea d’unitat territorial on viu una societat idealment homogènia que es pot definir per molts aspectes que no es discuteixen. En primer lloc la història en on es narra com va ser l’Arcàdia perduda a mans del subjugador, després la cultura com a element diferenciador i on àncora el fet lingüístic per acabar en l’ètnic. El nacionalisme és optimista per naturalesa, ha de prometre el paradís, i aliè a tot el que no sigui la seva col·lectivitat.
Però, per què aquest canvi de força centrípeta a centrífuga? Pel canvi de model capitalista en què ja no es tracta d’organitzar un estat viable del que evidentment forma part un mercat interior potent i estable. Des de la desaparició de les colònies n’hi ha prou amb tenir una posició estratègica en els circuits del capitalisme financer globalitzat. La qual cosa ens porta al següent raonament es pot ser sobirà però no independent (Llatinoamèrica segle XIX) per acabar en un altre, com més petits estats menys repartiment de sobirania. Què fer front a les grans potències, fins i tot multinacionals que manegen més capital que ells? Però això no vol dir invalidar de facto al petit estat o la seva organització interna, és una explicació de com el nacionalisme no pot desvincular per molt que prometi el paradís de la realitat circumdant que, malauradament per a ells, mai és com la plantegen.
I per acabar amb aquest plantejament teòric, un altre de les idees no explicables racionalment: la independència satisfarà totes les reivindicacions / necessitats de l’homogènia societat. Cosa que no està garantida per res, ni per la teoria, ni per la pràctica i molt menys per una història manipulada. Però sí descarta per inviables qualsevol relació amb la unita -es digui autonomia, federalisme o qualsevol altra cosa- al mateix temps que l’homogeneïtat obliga a obviar com organitzar la coexistència amb les minories o llocs individualitzats pels mateixos aspectes en què el nacionalisme basa la seva reivindicació.
El nacionalisme és contemporani (segle XIX) quant a la seva gènesi oficial, però és antic pel que fa a les polítiques de manipulació de masses i l’ús del populisme, no en va es mou en el món de les emocions que són acrítiques. El procés català no se sostreu a tot això el que passa és que els personatges que l’interpreten estan escrivint el dia a dia de la teoria que he exposat anteriorment. La manipulació de la història fins al retorciment més absolut: el simposi “Espanya contra Catalunya” i la reivindicació del descobriment d’Amèrica (l’últim és que A, Mas és descendent de Colom) Cervantes o Santa Teresa de Jesús. El optimisme desmesurat: els 16.000.000.000 de més que tindrà Catalunya (avui el conseller d’economia parla d’un petit superàvit) i la presumpció que tothom estarà pendent de Catalunya l’27S (discurs d’A Mas) El menyspreu a qualsevol opció que no passi per la separació. L’apel·lació a l’ètnic (Junqueras i l’ADN català) La inexistència de qualsevol indicació de com serà el futur estat (¿respectar la singularitat de la Val d’Aran?) Remetent qualsevol resposta a un llibre blanc que descriu la futura Arcàdia. L’enfrontament a causa del altre l’únic objectiu és destruir i aixafar les nobles reivindicacions d’un poble. I, per descomptat la manipulació i l’ús aliè totalment a l’ètica no només de mitjans de comunicació sinó d’espais com el Palau de la Generalitat, burlant la llei i les mínimes garanties democràtiques en forma de llista unitària que únicament amb la meitat més un ja estaria legitimada. A més de manifestacions que fa 40 anys descrivíem com de “adhesió indestructible”.
En el fons i la forma una ideologia conservadora que per la seva fortalesa pot semblar progressista quan no ho és, no existeix un model econòmic nacionalista, és liberalisme sense més. Però que fins i tot va arrossegar a l’esquerra en les lluites nacionals ja confondre i seguir confosa davant els continus moviments del nacionalisme.
Potser el camí sigui que aquells que es diuen d’esquerres i participen de la fallida d’una societat negant la possibilitat de qualsevol altre model de convivència, com és el cas, i pensen que la vida dels ciutadans i ciutadans no està supeditada a interessos més globalitzadors i alts que els de la pàtria, haurien de canviar d’ideologia amb urgència.
Luís Miguel Guerra és Historiador i escriptor
