És evident que el triomf en les eleccions no equival al triomf en el plebiscit. En aquest, tots els vots són iguals; en les eleccions, al contrari, la falta de proporcionalitat del sistema fa que els vots dels veïns de Barcelona valguin tres o quatre vegades menys que els de qualsevol de les restants províncies. Pot passar, com ja va passar el 2010, que el partit més votat no sigui el que té més nombre d’escons i viceversa. A la qual cosa cal afegir que en un plebiscit d’aquesta naturalesa, sobre el manteniment o canvi del sistema, l’abstenció només pot interpretar-se en sentit negatiu
En la doctrina constitucional contemporània està molt difosa la tesi que en els estats del nostre temps, ni l’organització del poder polític ni la determinació dels seus límits ja no només depenen, com almenys idealment succeïa en el passat, de la respectiva Constitució. El Legislatiu i l’Executiu han de tenir en compte no només la voluntat del poble sobirà, sinó també la del “poble del mercat”, que no s’expressa a través dels vots, sinó dels tipus d’interès. Ni pot el jutge constitucional definir el contingut dels drets sense tenir en compte “el judici dels parells”, que a Europa expressa sobretot el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Per uns es tracta d’un procés de “desconstitucionalització”, per d’altres és un canvi de paradigma, del pas de la Constitució clàssica a la Constitució “cosmopolita”. L’intent d’acomodar a aquests canvis el text de les nostres constitucions no pot anar més enllà de la introducció de clàusules d’obertura a altres poders la legitimitat democràtica dels quals és si més no remota. Serveixi com a exemple l’article 135 de la nostra Constitució.
Però deixem aquestes qüestions per a un altre dia, ja que aquest canvi no ens dispensa del deure de reformar la Constitució per intentar posar remei als defectes (originaris o sobrevinguts) que avui apreciem en el seu text, que no són pocs. El més greu i també el que té el remei més complicat és segurament el relatiu a l’organització territorial del poder.
En l’origen d’aquesta organització hi va haver el 1978, com abans el 1931, l’intent de donar satisfacció a la voluntat de singularitat que té un suport substancial en les societats de Catalunya, el País Basc i Galícia. I el 1978 com el 1931 es va recórrer per això a una nova i singular forma d’Estat l’eix diamantí de la qual és el famós “principi dispositiu”, que converteix en provisional i perpètuament revisable la distribució de competències entre els poders centrals i els territorials i instaura entre aquests una competició perpètua; la cursa entre llebres i tortugues que va dir Javier Pradera.
Encara que va ser un expedient de circumstàncies, l’original sistema, que guarda alguna relació amb el també original dret a la comoditat sobre el qual recentment ironitzava Félix Ovejero, ha permès la creació, per primera vegada en la nostra història, d’un Estat descentralitzat que ja al llarg de gairebé quaranta anys ha arrelat a tot el territori nacional, i que ningú amb seny no pot pretendre destruir per tornar a un centralisme del qual avui a tot arreu es fuig. Però els molts fruits positius han anat acompanyats de defectes notoris quant a estabilitat, eficiència, cost i eficàcia per aconseguir l’objectiu primari que va impulsar la seva creació. Per això molts sostenim des de fa anys la conveniència d’emprendre la seva reforma.
Aquesta no tindria sentit si tingués com a finalitat única aturar l’increment de l’independentisme català. No només perquè així naixeria mutilada, sinó perquè probablement seria supèrflua. Segurament el president Mas és un home adornat de virtuts, però entre aquestes no hi ha, si és virtut, la de l’habilitat política. Es va equivocar en el disseny de la passada consulta i ha tornat a errar, crec, en el de les futures “eleccions plebiscitàries”. És evident que el triomf en les eleccions no equival al triomf en el plebiscit. En aquest, tots els vots són iguals; en les eleccions, al contrari, la falta de proporcionalitat del sistema fa que els vots dels veïns de Barcelona valguin tres o quatre vegades menys que els de qualsevol de les restants províncies. Pot passar, com ja va passar el 2010, que el partit més votat no sigui el que té més nombre d’escons i viceversa. A la qual cosa cal afegir que en un plebiscit d’aquesta naturalesa, sobre el manteniment o canvi del sistema, l’abstenció només pot interpretar-se en sentit negatiu. Si realment la data va ser fixada, per fomentar-la, un dia de pont en què molts barcelonins seran fora, com Joaquín Coll insinuava recentment, els organitzadors s’hauran estat tirant pedres contra la seva pròpia teulada.
Jutjat des d’aquest angle minúscul, l’immobilisme es podria veure com un encert. En una perspectiva que transcendeixi la circumstància catalana, és un error gravíssim que posa en risc la continuïtat constitucional. La resistència a reformar la Constitució del 1876 hi va posar fi, i tampoc la tossuda oposició a reformar la del 1931 no va ajudar a salvar-la de la catàstrofe.
Només el reformisme pot deslliurar-nos d’aquesta amenaça, de la qual ja fan bandera els qui preconitzen la necessitat d’anar a un “moment constituent”. És obvi que aquesta reforma ha de superar moltes dificultats polítiques i planteja problemes jurídics de no fàcil solució. Raó sobrada per començar a preparar-la com més aviat millor en els dos nivells i per aplaudir l’esforç dels pocs grups, que a Catalunya, i en menys mesura fora, estan treballant en aquest sentit, sigui quina sigui la denominació sota la qual s’arreceren
(La Vanguardia, 23 de febrer de 2015)
