Jo, disculpeu, no tinc ni idea de si hi haurà eleccions anticipades, anticipades i plebiscitàries, no anticipades i referendàries, etcètera, etcètera, especulacions que deixo per a la indústria de l’opinió que compassa el procés. Quan hi hagi eleccions, aniré a votar i esperaré assegut amb la il·lusió, esclar, que al sobiranisme no li surtin els comptes -una vegada més- i segueixi la seva ruta però sense tantes presses, exigències, deformacions històriques i econòmiques que sempre comencen i acaben en el mateix punt: les culpes dels nostres mals i errors són d’altres
Mentiria si digués que abans-d’ahir a la nit no em vaig alegrar del fracàs de la cassolada convocada per l’ANC per exigir eleccions. No hi veig la gràcia, a les cassolades -pròpies de països sense llibertat d’expressió i de cultura política endarrerida- i m’alegro de tot el que contribueixi a fer baixar els fums als qui s’han arrogat la veu, el sentiment i encara els silencis de tants catalans com jo aquests dos anys llargs de procés.
No, no em cauen bé la senyora Forcadell ni l’ANC: una organització que es representa a si mateixa però que ens parla en nom de tots, ens imparteix lliçons de democràcia i ha confós els seus poders i límits sense un elemental sentit de la modèstia. Tampoc no és estrany perquè no hi ha res més allunyat de la modèstia i proper a la superioritat moral que les tribus, amb les seves banderes, les seves coreografies i aquest rerefons que nosaltres som millors que els que no pensen com nosaltres.
És el que jo anomeno la prova del gandul. He conegut i tractat amb ganduls de mig món. Gent manifestament al·lèrgica al treball, hàbils manejant excuses i, en alguns casos, tipus simpàtics que no tenen un no per divagar sobre la vida i la mort amb tal de no treballar. Un gandul andalús, tirem de tòpic, sempre t’admet que no ha vingut al món per treballar i cita Boabdil el Chico si convé per explicar la seva vagància. Si el mateix tipus es diu sobiranista, mai no admetrà que ell sigui un gandul perquè els catalans no són ganduls: no li entra al cap.
Jo, disculpeu, no tinc ni idea de si hi haurà eleccions anticipades, anticipades i plebiscitàries, no anticipades i referendàries, etcètera, etcètera, especulacions que deixo per a la indústria de l’opinió que compassa el procés. Quan hi hagi eleccions, aniré a votar i esperaré assegut amb la il·lusió, esclar, que al sobiranisme no li surtin els comptes -una vegada més- i segueixi la seva ruta però sense tantes presses, exigències, deformacions històriques i econòmiques que sempre comencen i acaben en el mateix punt: les culpes dels nostres mals i errors són d’altres (normalment, els espanyols).
Ens freguem les mans els unionistes aquests dies? Una mica sí, la veritat. Poseu-vos al nostre lloc: fa mesos i mesos que paguem un error polític del president Mas -el funeral del Majestic o les anticipades del 2012-, suportant lliçons messiàniques -com les de les senyores Forcadell i Casals- i donant per bo que Europa ens ajudarà a crear-los un problema (que potser el que ha passat a França no va en contra del desig sobiranista de viure al nostre aire? Aspirar a viure en uns llimbs internacionals, fora de la UE, és molt legítim, però és il·lusori enganyar-se i fraudulent amagar el que suposaria per al dia a dia de les nostres vides).
Ja sé que el procés sobiranista seguirà endavant i no està mort, però s’agraeix que la realitat i els rigors de l’hivern li hagin fet baixar els fums.
(La Vanguardia, 14 de gener de 2015)
