Realment vivim en una onada de reculada de la democràcia al món. Després de la Segona Guerra Mundial vam viure unes dècades en què la democràcia s’expandia, assolint el 50% de la població mundial. Van caure les dictadures mediterrànies (Grècia, Portugal, Espanya), també les llatinoamericanes i la URRS va esclatar donant lloc a nous estats democràtics. Semblava un corrent imparable. Però passades unes dècades va girar el vent i l’onada es tornà favorable a l’autoritarisme. Actualment només un 30% de la població del món podem dir que viu en democràcia, sigui aquesta plena o simplement electoral.
Així va iniciar el professor de la UAB Steven Forti la seva intervenció en l’acte organitzat per Federalistes d’Esquerres per tal de presentar el seu recent llibre Democràcies en extinció. L’acte es va celebrar el passat dia 9 d’abril a Can Jonch, Centre de Cultura per la Pau, conduït de manera documentada i incisiva per Clara Armengol, directora d’informatius de la televisió comarcal VOTV.
La tendència actual de creixement dels moviments autoritaris és molt preocupant com veiem a diversos països europeus i amb el governs Milei i Trump, va continuar Forti. Ara el que sembla imparable és l’auge de l’extrema dreta. Hi ha moltes causes d’aquest moviment, sovint basades en la demagògia i en l’engany. Però també hi ha unes causes estructurals reals que hem de tenir en compte. La sensació d’insatisfacció, de frustració i de ràbia que viu molta gent, sigui basada en dades o en percepcions, és real. Han augmentat les desigualtats, les classes mitjanes han perdut pes, el treball s’ha precaritzat, l’estat del benestar té deficiències, l’ascensor social s’ha avariat… Tot això també comporta insatisfacció en relació als partits polítics tradicionals.
Per altra banda, les democràcies responen lentament als nous reptes que plantegen els canvis que la societat pateix a gran velocitat. El canvi climàtic, les guerres, les innovacions tecnològiques, no reben la resposta ràpida que la ciutadania voldria. Pensem en les lleis necessàries per emmarcar i ordenar de manera respectuosa amb els drets humans l’ús de la dita Intel·ligència Artificial. Quan els parlaments les aprovin, la IA ja haurà canviat de manera insospitada.
També ens trobem davant d’una societat atomitzada, desestructurada: individualisme, vida aïllada on-line… Necessitem conviure, trobar-nos i parlar, conèixer-nos i interactuar físicament. El liberalisme, per altra banda, que s’ha presentat com una doctrina econòmica, ha anat molt més enllà i ha esdevingut una veritable ideologia (una ideologia “invisible” se l’ha anomenat), que comporta una visió del món i de la societat. Després de 40 anys de liberalisme, aquesta
ideologia ha impregnat la nostra societat; per exemple: què entenem per competitivitat o per meritocràcia?
Les societats democràtiques necessiten una ciutadania conscient i activa, que participi, i també els anomenats “cossos intermedis” potents: partits, sindicats, associacions de la societat civil, que canalitzin les demandes davant de les institucions. Aquesta intermediació actualment apareix debilitada i amb menor afiliació. L’auge del treball informal, per exemple, debilita els sindicats i crea una massa de treballadors una mica indiferents a quina mena de govern
tinguem i disponibles per a qualsevol demagògia.
Clara Armengol pregunta si podem fer una caracterització de l’extrema dreta actual. Forti, que va dedicar a això el seu anterior llibre (Extrema Derecha 2.0, qué es y como combatirla) dóna algunes indicacions i posa l’èmfasi en l’error que representa qualificar l’extrema dreta actual com a feixisme, tot i que en pugui tenir alguns elements. Hem banalitzat el terme feixisme, aplicant-lo a tot allò que veiem antiquat o molt dretà. El feixisme de veritat defensava un règim de partit únic i totalitari i el recurs a la violència, mitjançant partits-milícia. Les noves extremes dretes no pretenen instaurar règims totalitaris de partit únic, sinó autocràcies
electorals, on la llibertat d’informació està cada vegada més limitada, on la separació de poders s’esborra, on els mitjans de comunicació es controlen o es compren, però mantenint els rituals de la democràcia (urnes). Alguns, això sí, teoritzen que la democràcia ja fa nosa (com la justícia social, segons Milei) i cal anar cap a una mena de monarquia sense rei, dirigida per un CEO triomfant. Els intents de Trump de perpetuar-se mitjançant un tercer mandat inconstitucional o el paper d’Elon Musk al govern són ecos o assajos que deriven d’aquestes teories.
Davant de tot això, què podem fer?, demana la moderadora. En primer lloc, diu l’autor, prendre consciència de la situació i recordar que totes les millores que hem obtingut els pobles s’han degut a processos de lluita. El mateix Trump va reaccionar a l’intent d’assassinat que va patir recordant als seus que estem en lluita (Fight, fight, fight!, va cridar). Cal lluitar i saber que ningú ens traurà les castanyes del foc. Som nosaltres que hem de reaccionar i enfrontar els discursos d’extrema dreta, parlant amb tothom, sense titllar-los d’ignorants o de feixistes que no ho són, encara que votin o pensin en votar aquestes opcions o facin córrer les seves insídies.
Per altra banda, cal intervenir en la batalla cultural. Des dels anys setanta, els sector conservadors van observar que estaven perdent l’hegemonia en el món de les idees: mobilitzacions del maig del 68, moviments pels drets civils, oposició a la guerra del Vietnam… Davant de tot això, alguns pensadors van agafar el concepte de Gramsci de l’hegemonia cultural i van començar a fer-ne, poc a poc, una versió ultraconservadora: entrant a les universitats, creant fundacions, controlant mitjans de comunicació, és a dir, amb recursos i influència… Tot això és el que ja fa temps ha esclatat i està triomfant. Cal lluitar també en aquest camp.
I una altra cosa: cal donar esperança. Cal parlar d’un futur esperançador pel qual valgui la pena comprometre’s. Avui ningú parla del futur, o en parlem amb por. La desaparició del futur com a perspectiva de millora és un greu inconvenient que hem d’afrontar. La sessió es va allargar amb molts altres temes i amb la participació del públic. Es va analitzar el paper de l’extrema dreta a Europa, que ja no volen fer desaparèixer, sinó controlar-la. I també a casa nostra, amb VOX i Aliança Catalana. Aquí el problema és que les dretes homologades (PP, Junts) es deixen marcar el pas per les dretes extremes, es deixen marcar l’agenda dels temes i ni tan sols es comprometen a no pactar-hi a fi de no donar-los carta de naturalesa.
Federalistes d’Esquerres del Vallès Oriental
