Els dies 4 i 5 de desembre, un grup de Federalistes d’Esquerres va viatjar a Brussel·les per a conèixer una de les principals icones de la democràcia a Europa: el Parlament Europeu. En aterrar a la capital belga ―que des de la dècada del 50 és el punt on convergeixen les grans discussions polítiques del continent amb la creació de la Unió Europea―, la senyalística i cartelleria sempre en flamenc i francès en convivència orgànica, obre a poc a poc la inspiració que només la diversitat cultural pot generar. Brussel·les és una ciutat que avui acull a més de 180 nacionalitats, i això es flaire l’aire.
I, llavors, el Parlament. Sense tenir en compte els detalls de la immensa i imponent estructura que alberga a l’hemicicle, més adients per un article sobre arquitectura, resulta colpidor pensar que allí, sota el mateix sostre, es prenen les decisions més importants del món. La pau o la guerra. La riquesa o la pobresa. El destí de milers de milions de persones, les d’aquí i les d’allà, les d’ara i les de demà. Potser va ser aquest el motiu pel qual alguna cosa de la innocència infantil va brollar en el grup, una espècie d’il·lusió i fascinació barrejada amb la visió crítica que tot adult té ―o, més aviat, hauria de tenir―, provocant múltiples reflexions i alliberant més d’una anècdota. L’objectiu d’aquest primer dia era reunir-nos amb els eurodiputats socialistes Laura Ballarín i Javi López.
Com si es tractés del teaser d’una pel·lícula, el Parlamentarium nes va oferir com a avantsala una brevíssima mostra de la història de la Unió Europea, on amb múltiples gràfiques i dades es resumien les fites d’aquesta comunitat política. Al llarg de la línia temporal que dibuixava el recorregut, s’apreciava el creixement d’aquesta, tant en la quantitat de països que la conformen ―27 actualment, i una representació del 5,6% de la població mundial― com en la quantitat d’atribucions que ha adquirit. No obstant això, una de les coses més cridaneres és la capacitat d’acords que ha aconseguit instaurar. Allà on 720 dones i homes treballen amb origen, llengua, cultura i interessos propis, es fa quotidianament quelcom que per a Espanya resulta ser tan difícil: pactar. Encara que el seu origen hagi estat de tall econòmic, la Unió Europea aconsegueix gestionar i, d’una certa manera, posar en valor la interdependència entre els seus estats membres. Això, en un continent marcat per les guerres, esdevé una fortalesa i, sobretot, un gran triomf per a totes i tots.
El Parlament Europeu és una realitat paral·lela. Els laberíntics passadissos de l’edifici vesteixen l’eslògan «junts per la democràcia» en diverses de les 24 llengües oficials. Aquí les gents de dretes i les d’esquerres es troben, dialoguen i, sorprenentment, aconsegueixen pensar en això que anomenen «bé comú». És també un espai en què la diplomàcia i les bones intencions aconsegueixen transformar-se en polítiques que generen un major benestar per a milions de ciutadans. Segons va explicar Javi López (PSC) ―que a més d’eurodiputat és Vicepresident del Parlament Europeu―, aquest mode de fer les coses és exercir la democràcia consensual sota el principi de subsidiarietat, és a dir, legislar vetllant pel bé de les persones de la manera més eficaç possible, per sobre de la que es pugui exercir pels diferents estats membres individualment. Així no estranya l’alt grau de confiança ciutadana amb el qual compte la UE. Segons indica el més recent eurobaròmetre, EB 102, publicat poques setmanes enrere, a Espanya és d’un 51%, mentre que el govern nacional aconsegueix només un 27%. Una mica millor li va a les autoritats locals i regionals, amb un 48%. Ampliant el ventall, l’informe mostra que un 69% de les persones enquestades consideren a la Unió Europea com un lloc d’estabilitat. D’una certa manera, i més enllà dels escarafalls d’alguns líders populistes i les faules, aquestes xifres revelen la veritable estima dels ciutadans per valors com el respecte als drets humans i al diàleg.
«No pots anar al Parlament pensant a sortir-te amb la teva», va dir, en una postura més crítica, Laura Ballarín (PSOE). L’eurodiputada va assenyalar que, encara que la influència de la UE és immensa, resulta més forta als països que demanen formar-ne part, que als que ja hi pertanyen, la qual cosa obliga a no baixar la guàrdia, sobretot davant la recent incorporació de grups polítics de la dreta radical. També va apuntar a la manca d’una opinió pública europea, un element més complex que la mera percepció de confiança, i que, segons veu, és un dels grans desafiaments que té actualment la Unió Europea. «El Parlament Europeu no té un dèficit de democràcia, sinó un dèficit de comunicació, de visibilitat», va argumentar.
El Parlament Europeu és una realitat paral·lela. Després de diverses hores creuant-nos amb delegacions de diferents orígens, edats i sensibilitats polítiques en el seu interior, la sortida va tenir novament aquest aire fresc de diversitat, però amb un toc més fred; més realista, potser. Un fred ineludible que, en comptes de forçar-nos a amagar o cobrir, ens impel.liia a despertar i moure’ns. Un «fred» que Espanya encara no sent.
Per Daniela Rojas Ovalle.
