Acte organitzat per Federalistes d’Esquerres del Vallès Oriental a Granollers, a Can Jonch, el 28 de novembre. Han intervingut:
– Josep Carles Rius, periodista, doctor en Ciències de la Comunicació, professor de la UAB i president de la Fundació Periodisme Plural. Autor del llibre Periodismo y democracia en la era de la emociones.
– Josep Burgaya, doctor en Història Contemporània, escriptor i articulista, degà de la facultat d’Empresa i Comunicació de la UVIC. Autor del llibre La manada digital: feudalismo hipertecnológico en una democracia sin ciudadanos.
Presentats per Joan Padrós, membre de Federalistes, s’inicia el diàleg entre els dos ponents, escollits, tots dos pel fet de ser autors, entre molts altres títols, dels dos indicats més amunt. Tots dos s’interroguen sobre el paper de l’emocionalitat en la política recent i com el seu predomini, en detriment de la raó, posa en perill la democràcia.
Comença J. C. Rius plantejant com estem vivint, en ple segle XXI, coses que costen d’entendre en països avançats, sensats i democràtics, fenòmens que no ens esperàvem. Podem parlar del Brèxit, o de la invasió d’Ucraïna (en aquest cas per part d’una Rússia no democràtica), o del genocidi i apartheit contra la població palestina, o el fenòmen Trump, o l’avenç de l’ultradreta a Europa… I entre nosaltres podem parlar del Procés, que guarda semblances amb aquests esdeveniments. Tots ells eren poc imaginables a començaments de segle. I tots tenen elements en comú. En tots hi ha un sentiment de frustració col·lectiva, explotat hàbilment per unes èlits poderoses que prometen el retorn a un passat idíl·lic i gloriós.
Al Regne Unit hi ha la frustració per un passat imperial perdut i pel fet de ser els vencedors de les dues guerres mundials que van acabar havent de pactar-ho tot amb França i Alemanya. A Rússia hi ha el sentiment per la caiguda de l’imperi soviètic. Israel, poble elegit per Déu, s’ha de veure amenaçat per infidels. Als Estat Units és la nostàlgia de quan eren, sense competència, els més rics i els més poderosos del món. A Catalunya s’han viscut diverses frustracions encadenades en contrast amb un passat míticament gloriós.
En tots els casos hi ha un fons comú, un patró nacionalista que adopta diferents formes, però que sempre indica una superioritat envers els altres, els veïns, els competidors.
En aquest punt intervé J. Burgaya per assenyalar el desconcert que tot això ens ha portat. Allò que semblava sòlid, els valors dels que partíem, han desaparegut. La base del nostre món, la raó il·lustrada s’ha ensorrat i s’imposen les emocions.
Això ens porta a l’explotació de les petites diferències, com ja va dir Freud, i al predomini d’allò individual. Margaret Thatcher deia que no coneixia la societat, que ella només veia individus. Aquesta fragmentació, l’afebliment d’allò col·lectiu (partits, sindicats, associacions) ens predisposa a la penetració individualitzada de les xarxes socials. La individualització porta a viure en xarxes on no compta la realitat, el coneixement, la ciència, només l’opinió. Són les veritats alternatives de Trump.
Les explicacions imaginàries, màgiques, tenen tant valor com el coneixement racional i científic. I a nivell polític ja no importa el projecte racional sinó el relat adreçat a somoure les emocions. El cas català seria el paradigma del relat il·lusori sense base racional, com la realitat s’ha encarregat de demostrar. Diu Burgaya que ell ho constata amb els estudiants de priodisme, que ja no cerquen saber i saber escriure, sinó saber-se moure, tenir contactes, per esdevenir influencers. El coneixement ja no és un valor. I dóna un pas més quan parla del feudalisme digital: les plataformes, nous amos del món. Tot això afebleix la democràcia, que queda com un formalisme: es mantenen les eleccions, però els valors democràtics es van afeblint. Les idees il·lustrades es perden.
J. C. Rius, per tal de no quedar-nos en el pessimisme, diu que a vegades cal tocar fons per començar a reaccionar. Ara toca resistir, defensar tot allò col·lectiu: la salut, l’ensenyament, els mitjans de comunicació de veritat. Musk no vol mitjans de comunicació, vol adreçar-se directament a l’individu, un a un, sense mediació que el fiscalitzi. Les plataformes digitals semblava que portarien la veritable llibertat d’expressió, però és al revés.
A Xina, i ara també als Estat Units, poder polític i plataformes estan controlats pels mateixos. Per això ara toca resistir i tenim mostres de què alguna cosa es mou en aquest sentit. Els joves i la seva lluita per l’habitatge (nova forma de lluita de classes), les dones que van prendre el poder a l’extrema dreta a
Polònia, la resistència contra el canvi climàtic, la defensa de la sanitat i l’escola públiques,…
J. Burgaya agafa el relleu, reafirmant que l’esperança està en la política i en la defensa de l’estat del benestar. Quan la gent vota Trump (o VOX, o
Orriols) ens hem de preguntar què hem fet malament nosaltres, què ha fet malament l’esquerra. Des de Toni Blair, l’esquerra, practicant una mena de liberalisme moderat, ja no s’adreça als desposseïts, sinó als sectors mitjans i universitaris. I ha de tornar a connectar amb els sectors més necessitats, com els joves precaritzats. Les qüestions de classe, l’opressió econòmica, és allò fonamental i no, per exemple, el gènere fluid.
Es mostra esperançat pel fet que la socialdemocràcia, a Catalunya i a Espanya, encara defensa valors necessaris: una aposta per l’habitatge públic, un nou enfoc del turisme (a Barcelona), un incipient discurs propi en immigració,… Rius insisteix en aquesta idea: la creença en que ja no hi havia classes ens
va portar al ressorgir del nacionalisme. A partir de la crisi del 2008, en comptes de recuperar el concepte de lluita de classes, ens vam llançar al
nacionalisme i al Procés, que esdevingué la utopia disponible, en afortunada expressió de Marina Subirats. Fracassat aquest, tornem a veure que cal ocupar-se de l’habitatge, dels joves amb sous precaris, dels treballadors que ocupen llocs de treball que els autòctons no volen (Glovo, indústries càrnies, moltes ocupacions turístiques,…). Noves formes d’exclusió i de pobresa es fan visibles.
J. Burgaya afegeix que la Universitat, a la qual hem donat accés a gairebé tothom, ha reinstaurat la segregació a través dels màsters i postgraus
d’èlit als quals només tenen accés els privilegiats. J. C. Rius ens diu que els joves de la seva generació van viure grans projectes esperançadors: la democràcia, Europa, els jocs del 92… Ara, en canvi, quina esperança tenen les noves generacions? Ara sumen frustracions: han estudiat i no es guanyen bé la vida, ha fracassat el Procés, l’ascensor social sovint està aturat,… I conclou que la política –de l’esquerra– els ha de tornar l’esperança.
El debat va seguir amb interessants aportacions de diversos assistents que van mostrar les seves preocupacions i també la confiança que entre tots serem capaços de capgirar la situació.
