Sempre hem dit que hem d’anar a votar, perquè encara que no ho sembli la nostra vida depèn dels nostres governants i en aquestes eleccions ens hi juguem molt. I estem parlant tant de les eleccions autonòmiques com de les europees.
El món canvia molt de pressa i l’ordre que es va consolidar després de la Segona Guerra Mundial s’està trencant. La democràcia està en crisis, accentuada per un sistema capitalista desregulat i insolidari que ha fet augmentar les desigualtats arreu del món. La necessitat de descarbonitzar el planeta acaba de posar en dubte la pervivència d’un sistema europeu protector amb els seus ciutadans, que ha perdut molta de la seva indústria i depèn de tercers per les matèries primeres. Potents autocràcies, com la russa, pretenen desestabilitzar-nos i sorgeixen arreu populismes engrescadors que prediquen tornar a un passat que, diuen, era millor. Les fronteres d’Europa semblen amenaçades, i de sobte ens adonem que a Europa no existeix una política de defensa que garanteixi la independència dels EUA.
Sembla que tot valgui per desestabilitzar un govern: les mentides, els insults i la manca de respecte a l’adversari polític s’escampen com el foc al mig d’un bosc que pateix sequera i és la llavor perfecta per a la desafecció política. Les idees de confrontació, la crispació i la idea que el discrepant és un enemic més que un adversari arriben fins i tot a l’entorn familiar dels polítics, afavorides per les xarxes socials i la manipulació per sectors interessats en la desestabilització. Els ciutadans que les fan córrer per les xarxes i els mitjans de comunicació que els difonen també són responsables.
El nostre país no ha sigut aliè als corrents populistes generals, ni ha estat al marge dels intents desestabilitzadors de terceres potències, com es va poder comprovar durant el procés independentista català o quan veiem diferents líders dels nostres partits confraternitzar amb altres polítics europeus d’extrema dreta, successors del feixisme del segle XX. La confrontació i l’insult han desplaçat les idees i el debat polític intel·ligent al racó de pensar.
Durant els últims anys empesa pels seus governants a fer salts al buit, Catalunya ha perdut el seu lideratge com una de les regions motores d’Espanya i Europa. Partits que es recolzen en enyorances del nacionalisme vuitcentista s’han atrinxerat durant una dècada en una ideologia on la política no sembla posar l’accent en els drets dels ciutadans i els intents d’homogeneïtzar la població sota principis identitaris excloents han estat a punt de trencar-nos per la meitat.
Però el camí que hem de fer només es pot trobar en la cerca de les solucions als problemes que ens afecten a tots. Els federalistes diem que només el ciutadà ha de ser el centre de la política i la identitat en una societat moderna s’estableix amb problemes reals i on els sentiments de pertinença formen part dels sentiments personals.
Sabem que la nostra manera de pensar no és única. Per això el federalisme té les seves arrels en el respecte als altres, en establir unes regles que permetin la lliure circulació de les idees i facin prevaler el diàleg, en lloc de la confrontació irracional que sempre acaba essent destructiva i, en la majoria dels casos, estèril.
Aquesta va ser la idea força que va conduir als líders mundials a crear les Nacions Unides i la idea que va inspirar la construcció d’Europa després del desastre de la II Guerra Mundial.
Plantejada la situació, nosaltres defensem que l’avenç en el federalisme tant al món com a Europa o a Espanya és un objectiu desitjable per afavorir la convivència en moments convulsos. Però no tan sols això: pensem que molts del problemes que té Europa només es podran resoldre amb propostes federals. I parlem de descarbonització, de control del capitalisme insolidari, de fiscalitat compartida, de polítiques de industrialització, de garanties de protecció dels ciutadans o d’un sistema de defensa comú que permeti les economies d’escala, sense l’augment desorbitat dels pressupostos nacionals en defensa.
Dins les nostres fronteres, volem que Catalunya torni a ser el motor del progrés social i econòmic. Però això només serà possible amb polítiques realistes, amb propostes col·lectives i pactes entre adversaris polítics. I ho diem, no tan sols perquè els pactes i la negociació són eines federals, també perquè pensem que dividits no anem enlloc. Cal deixar les actituds de negociació bilateral i la indignitat de parar la mà i el victimisme com a formes de fer política. Els catalans hem de treballar, també, en la cerca de solucions generals. En propostes per millorar aquesta Espanya democràtica sense un model consolidat. Propiciar la millora de les institucions, la millora del clima polític i de la reforma constitucional per adaptar-la al present i al model al qual s’aproxima, el federal.
Una anàlisi de la realitat del present ens porta a fer polítiques que avancin en el federalisme dels fets perquè son les que ens acosten a la solució dels problemes, a la solució real i no a simplificacions que no solucionen res. A Europa hauríem de promoure més polítiques comuns, i a Espanya hauríem d’avançar en la reforma del senat, fer efectives i vinculants les comissions sectorials i la clarificació de les competències de cada nivell (ajuntaments, CCAA i estat). L’actual situació de negociació amb les CCAA, cedint competències sense un pla establert és lo més antifederalista que es pot fer, de fet conduiria a una confederació que és el que demanen explícitament el PNV i Bildu.
El camí de la història mai s’ha escrit amb la nostàlgia del passat. Per això hem de votar a aquells partits que vulguin més Europa i aquells partits que tinguin les eines i les actituds per encarar el futur, resolent amb realisme constructiu els problemes que ens afecten. Un cop tinguem els resultats, demanarem als partits polítics disposició als pactes després d’un diàleg franc, pactes que tinguin com objectiu la solució dels problemes.
Les eleccions a Euskadi i a Catalunya tenen una component a les respectives CCAA però també a Espanya i, encara que menys visible, a Europa perquè els pactes que en surtin reforçaran una o altre línia d’actuació a Europa. Les alternatives són la continuïtat d’una comissió fruit d’un pacte entre el centre-dreta,
liderat pel PPE, i el centreesquerra, liderat pels socialdemòcrates. Si els números donen, ho decidirà el PPE que té davant seu la proposta que defensa Ursula Von der Lyen de continuïtat de l’acord actual i manteniment del cordó sanitari a populistes, il·liberals i extrema dreta i la que defensa Manfred Weber, portaveu del PPE, que és partidari de blanquejar alguns partits de la ultradreta i pactar amb ells deixant de banda els socialdemòcrates, una proposta que aniria en contra de la cohesió social europea per divisiva i que donaria peu a blanquejar la ultradreta de cara a futures eleccions als països europeus. Des del federalisme aquesta segona opció seria nefasta perquè el federalisme de fet que ha avançat els darrers anys a Europa és una opció contrària als programes dels partits de l’extrema dreta que volen menys Europa.
Tornem al principi: votem amb consciència, que ens hi juguem molt!
