Habemus Praesem!
Sí. Com diu el títol en llatí, tenim President. Com a federalistes i demòcrates, no podem més que congratular-nos de què les eleccions celebrades el 23 de juliol passat culminin en l’elecció d’un President, que alhora permetrà la conformació d’un govern amb plenes competències per governar.
Malgrat tot el soroll que pugui haver-hi entorn d’aquesta elecció, aquesta haurà seguit un procés impecable:
Eleccions netes, amb alta participació ciutadana;
Amplia representació de grups polítics al Parlament, que representen un espectre ampli d’ideologies d’esquerra a dreta, i visions territorials diferents;
Un resultat que no permet governar a cap partit si no es fa un pacte ampli entre diferents, la qual cosa fa molt difícil el govern “piconadora”;
És va donar possibilitat de formar govern primer al PP, que havia tret més nombre d’escons. Només al no aconseguir-ho com a partit més votat, s’ha donat oportunitat al segon, al PSOE.
Pedro Sánchez haurà sigut elegit per majoria absoluta en primera votació, passant a ser el president del govern elegit amb el suport d’un major nombre de grups parlamentaris en tota la nostra història democràtica.
S’han dit moltes coses que al nostre entendre, no tenen gaire sentit. Pedro Sánchez només es mou per mantenir-se en el poder? És clar que sí. Vol el poder, com qualsevol altre polític que es presenta a les eleccions. Ara bé, no només això: el manteniment i augment dels drets socials ha estat una de les característiques del govern anterior; amb un programa electoral clar i ambiciós, que ha aprovat tots els seus pressupostos en temps i forma. En contrapartida,
trobem en l’oposició molta pobresa de propostes i un projecte que es defineix com antigovern i contra les lleis que s’aproven al nostre Parlament. En l’anterior mandat, més de dues-centes.
És veritat que el PSOE no portava en el seu programa, quan es va presentar a les eleccions, algunes de les propostes pactades amb altres grups polítics. És clar que no. Pactar vol dir això: assolir de l’adversari propostes que no eren pròpies, i trobar el màxim comú denominador entre tots. Negar el dret a pactar, és menysprear els votants d’una part de la població i no tenir la capacitat per arribar a acords amb els adversaris demostra una certa incapacitat
democràtica.
Malgrat les dificultats que significarà un govern amb tants actors implicats, i que es digui que els pactes només permetran investidura s’han signat acords per facilitar la governabilitat per tota la legislatura.
Alguns diuen que hagués estat millor convocar noves eleccions. Però repetir eleccions quan hi ha possibilitats d’acord perquè a una part no agrada el resultat de les anteriors no sembla raonable. Aquesta proposta s’assembla molt als que demanen un referèndum d’independència any rere any, fins que surt el resultat que volen. Però repetir eleccions, normalment implica una menor participació ciutadana i resultats més esbiaixats respecte al sentir majoritari de la població. Hi ha un risc real d’empitjorament de la situació quan es repeteixen eleccions.
Les acusacions que es fan al govern semblen fora de lloc i allunades de la realitat. Segons el recentment publicat “Informe sobre la democracia en España 2022”, de la Fundación Alternativas, entre altres coses s’afirma:
A pesar del notorio descenso en la evaluación de la calidad de la democracia española durante los años de la crisis económica de 2008, desde 2015, tras múltiples procesos electorales y la aparición de nuevos actores políticos, se ha observado una mejora de la valoración en casi todos los aspectos del régimen político. Esto contrasta con el discurso catastrofista de los grupos opositores sobre la ilegitimidad, el autoritarismo y la autocracia del gobierno. En particular, se ha mejorado la esfera social, la participación de la mujer, la responsabilidad de los poderes territoriales (ayuntamientos y comunidades autónomas) y la implicación de la ciudadanía en los objetivos públicos.
Afirmacions amb les quals ens identifiquem. Per altra part, per entendre el moment actual hem de tenir en compte que la nostra democràcia ha passat per diferents etapes i si hi ha algunes característiques rellevants que diferencien el moment actual dels anteriors, en podem remarcar tres:
1. Finalització del període bipartidista l’any 2015. A partir d’aquest any es va diversificar el vot i van sorgir nous partits, al centre, a extrema dreta i a extrema esquerra (avui tots en davallada). La conseqüència va ser la dificultat de formar governs, per augment del nombre de grups necessaris per a formar-lo.
2. Fins principis d’aquest segle, es va realitzar una forta descentralització de l’Estat fins pràcticament el seu esgotament. Es comencen a fer palesos els problemes derivats d’una descentralització sense tenir en compte un model de referència clar. Es comença a parlar públicament de la necessitat d’avançar cap a un model federal.
3. El fracàs dels moviments independentistes unilaterals, tant per via violenta com pacífica i l’inici del procés d’incorporació de grups polítics independentistes a les vies polítiques habituals, cada cop més necessaris per a la governabilitat d’Espanya.
Les últimes eleccions municipals, autonòmiques i generals han palesat les conseqüències que ha tingut, per la dreta constitucional, l’escorament cap a posicions maximalistes més pròpies de l’extrema dreta. En les municipals i autonòmiques els ha portat a pactar amb l’extrema dreta, inclús en casos en que no ho desitjaven i assolir polítiques que no només no portaven als seus programes electorals, si no també tradicionalment rebutjaven. Al govern d’Espanya, la dificultat de pactar amb grups als que menysprea constantment l’ha abocat a l’aïllament polític i a buscar la polarització al carrer emmirallant-se en forma i discurs amb els moviments independentistes que tan menysprea, que mai van obtenir el 50% del vot, però si van ser capaços de grans mobilitzacions ciutadanes.
Buscar la crispació i la polarització, l’assetjament a les seus dels partits polítics que arriben a pactes, o l’insult al President del govern no son bons exemples d’actituds democràtiques i solen manifestar-se quan no es poden obtenir bons resultats mitjançant el vot o la política de pactes.
Encara que hi hagi molt de soroll al carrer, qualsevol llei que s’aprovi al Parlament, sigui l’amnistia o sigui un altre, ho serà amb el suport de la majoria de la càmera, hi haurà possibilitat d’esmenes, i si es tracta d’una mesura de gràcia, haurà de passar pel Senat i es podrà recórrer al Tribunal Constitucional. Així doncs, encara queda molt de recorregut per unes lleis que tot just comencen a néixer.
Per a nosaltres el problema més greu és que aquests pactes semblen fer-se sense un marc o model de país de referència que generi consens. Aquí trobem a faltar la necessària responsabilització de la dreta centrada per compensar postures descentralitzadores sense tenir en compte un model de referència del que parlàvem abans, com pot ser el principi de subsidiarietat o els mecanismes de presa de decisions compartides, que un model federal, posaria a l’abast per un país tan descentralitzat com és el nostre i ens ajudaria a resoldre problemes amb mirada de futur. Potser, amb el consens de tants partits al govern és el moment de posar fil a l’agulla en sentit federal.
