Ens trobem davant d’unes noves eleccions generals, les més decisives des de començaments de segle. Mai com fins ara no havia tocat triar entre dos models tan clarament diferents, gairebé oposats. El pacífic combat democràtic del 23 de juliol amaga dues maneres d’entendre Espanya: com a suma o com a divisió.
El govern de coalició del Partit Socialista (PSOE) i Sumar representa una part important de l’Espanya real del segle XXI, una Espanya complexa però viva, capaç de col·laborar i de dissentir: aquest país d’identitats compartides que dibuixa el mapa constitucional de nacionalitats i regions, necessitat de l’alè federal, que alhora reforci el sentit d’Estat de les seves parts i de pertinença a la Unió Europea.
La coalició de PP i VOX sembla entendre el govern i el parlament com entén Espanya, en la dialèctica d’amics i enemics: una lluita entre patriotes i antipatriotes, entre espanyols de l’Espanya bona i espanyols de l’Espanya dolenta, entre els qui parlen la llengua castellana i els qui dominen a més altres llengües espanyoles cooficials.
La novetat d’una extrema dreta preconstitucional en la coalició conservadora, sense que s’esquincin les vestidures els poders econòmics, ha encarnat una candidatura que sembla una esmena a la totalitat de paraula i de fet, no només als avenços del govern de coalició, sinó al pacte constitucional del 78. En resum, una dreta del segle XXI que sembla pretendre enarborar les dues Espanyes com fa gairebé un segle, quan Machado va escriure allò de que una de las dues Espanyes ens ha de glaçar el cor.
La coalició de la dreta, ara amb comandament en plaça a més governs autonòmics, ha qualificat el primer govern de coalició d’esquerra com a il·legítim, i acusa Pedro Sánchez d’usurpador i okupa en una gran lona, corejada pels pregoners mediàtics. La Constitució consagra el pacte polític per garantir governs estables als ajuntaments, a les autonomies i a la Moncloa. És per això que la llei proclama president, no a qui guanya les eleccions, sinó a qui és capaç d’aconseguir la majoria dels vots dels diputats i diputades del Congrés.
Tot i això, seria un error plantejar aquestes eleccions des del vot de la por a la dreta. Són unes eleccions en què no n’hi ha prou apel·lar al pessimisme de la intel·ligència, sinó aplicar a fons l’optimisme de la voluntat. El govern de coalició ha mostrat no només fortalesa, sinó que ha desenvolupat la seva acció política a favor dels interessos de la majoria, incloent-hi la gent treballadora i els sectors més desafavorits.
La legislatura esgotada ha estat dominada pel fragor mediàtic de les opinions, més que no pas per la polèmica dels fets de govern, amb alguna excepció. Ha irritat la capacitat de la coalició de teixir aliances i acords, especialment amb altres partits del mapa polític, geogràfic i autonòmic d’Espanya. El que dona força a una societat no en són els desacords, sinó la solidesa i l’amplitud dels seus consensos, de les seves certeses compartides.
Ha estat l’aprenentatge del govern conjunt del Partit Socialista i Sumar en una situació difícil de majoria simple: dues tradicions de l’esquerra amb una relació de llarg recorregut als ajuntaments, sovint fèrtil, però inèdita al govern de l’Estat. El govern de coalició, encara que se li hagi torçat alguna línia, ha sabut escriure recte i presentar un balanç que frega l’impecable en els grans números econòmics i socials, en la inflació, en l’augment de l’ocupació, en el descens de la temporalitat, en l’acord de reforma laboral, en la defensa de les minories, en el salari mínim. Ha sabut refer part del que el govern de Rajoy va desfer: garantir el poder adquisitiu dels més de deu milions de pensionistes, reconstruir el camí de la convivència política i ciutadana a Catalunya mitjançant el diàleg, els indults parcials i l’adaptació de la legislació penal espanyola a la legislació europea.
Més enllà del soroll, aquest govern de coalició, que ara s’acaba, ha aconseguit quadrar el cercle de la millora de la protecció social, de l’acord entre els sindicats i la patronal, del batre rècords de generació d’ocupació en mig d’una legislatura històricament complicada per una pandèmia de dimensions desconegudes, gairebé catorze milions de casos diagnosticats i més de cent mil morts, una guerra a la frontera europea i una crisi energètica d’enormes dimensions.
Ha estat una legislatura duríssima per a un govern en minoria, que ha superat amb nota un paisatge polític carregat de mines en política interior i exterior. Les eleccions donen la darrera paraula a la ciutadania per triar qui vol que ens governi els propers quatre anys. Estem segurs que la salut de la vida política espanyola necessita reeditar i ampliar la majoria del govern de coalició. Necessitem un govern que millori les coses del viure, entre elles l’habitatge, la principal barrera per a l’emancipació a l’edat adulta, la sanitat, la formació, els salaris, també les coses de l’estimar, entre elles el cultiu de la relació i la fraternitat entre els pobles de les Espanyes. Ara el pas endavant no depèn dels partits. Depèn de nosaltres, comptats d’un en un, que el 23 de juliol sigui un dia d’esperança carregat de futur.
Des de Federalistes d’Esquerres us reclamem el vot per a l’esquerra que forma part del nostre nom, segons les nostres diferents sensibilitats. El vot per a Pedro Sánchez i el PSC- PSOE, el vot per a Yolanda Díaz i Sumar, el vot perquè guanyi el govern de coalició.
