En els moments en els que ens trobem a Catalunya, amb una davallada important del soroll independentista en els mitjans de comunicació i una ruptura de facto entre les forces independentistes, voldríem destacar la oportunitat de fer un pas més en la concreció de la reforma federal que Espanya necessita i de la que Catalunya, amb les altres comunitats autònomes, es trobaria beneficiada.
Amb l’emoció identitària més allunyada de l’escenari polític, podem pensar amb més claredat, interpretar la realitat amb racionalitat i ser més efectius en trobar solucions. Ha quedat clar, sortosament, que les vies il·legals no porten a cap solució política, ni tant sols s’acosten, si no que més aviat divideixen i confonen a la ciutadania i ens allunyen de les solucions vàlides.
En el darrer llibre editat per la Fundació Campalans (2022) El futur és federal, es fa un acostament a propostes de tall federal, des de la preocupació de catalans i catalanes per avançar en aquelles solucions que, sent viables, poden acostar-nos de nou i millorar l’autogovern de Catalunya, desig que tots compartim. El professor Tornos ens recorda que al es varen dibuixar les línies del camí cap al federalisme a la Declaració de Granada.
Catorze propostes de reforma de la Constitució Espanyola que resumim breument en cinc apartats, abans de centrar-nos en una de les que avui voldríem desenvolupar:
Incorporar el mapa autonòmic i reconeixement dels fets diferencials entre comunitats autònomes. Nou sistema de finançament autonòmic
Substitució del Senat per una càmera de representació territorial, amb noves funcions i institucions. Reforma del control constitucional
Participació efectiva de les comunitats autònomes en la governabilitat de l’Estat ique totes les institucions incorporin els principis i eines federals de lleialtat i
col·laboració.
Nova distribució de competències entre les administracions públiques, tendint a la descentralització i subsidiarietat, i assegurar que tota la ciutadania espanyola és igual en drets i prestacions bàsiques.
Millora i simplificació de les administracions públiques, bon govern i transparència.
Aspectes, tots ells, de calat i que requereixen d’amplis consensos que, en la actualitat parlamentària a Espanya, son difícils d’obtenir. Això no és raó, com esmenta altre dels autors del llibre, Ferran Pedret, per no entendre que el federalisme no és només una fita, si no un camí a recórrer, un mètode de treball que ha d’acabar imposant-se com a sistema per la resolució de conflictes. La reforma de la Constitució, així, no pretén evitar les diferències i
discrepàncies polítiques a l’Estat espanyol, però si trobar una forma d’entesa permanent i justa, que es vagi consolidant com a cultura democràtica, basada en la confiança entre els agents involucrats i sigui exemple de conducta política per a la població. Entre les moltes propostes que fa l’autor, i que també son compartides per altres autors del llibre, destacarem dos que ens ajuden per presentar la línia de treball que avui plantegem,:
1) Un sistema clar de distribució de competències. Derivat de l’entramat legislatiu de diferents nivells, es fa necessària la reformulació de les competències de les diferents administracions: estatal, autonòmica i local per tal de teixir una xarxa legal suficient i clara que permeti guanyar en certesa i seguretat jurídica i doni cobertura a totes les polítiques públiques en tots els àmbits. La Constitució Federal hauria de contenir aquesta distribució i fer referència a la atribució que se’n fa als estats federats, evitant el més possible les competències compartides que generen confusió i buits de responsabilitat. La jurisprudència del Tribunal Constitucional s’hauria d’adaptar al nou marc constitucional i ser garant del compliment de la distribució establerta.
2) Un nou sistema de finançament autonòmic. El nou text de la Constitució hauria d’evitar l’actual principi de flexibilitat, que dona peu a tensions polítiques i territorials, i establir els principis bàsics del nou sistema: la suficiència de recursos, la solidaritat i ordinalitat i una major autonomia en la recaptació d’impostos. El debat sobre el finançament dels ens federats ha de ser debatut i aprovat al Senat, oferint les regles bàsiques de forma clara i fonamentada en criteris racionals i objectivables i acordadescol·lectivament. Alhora, les bases pel finançament local haurien de figurar inscrites també en la Constitució Federal, d’acord a les seves competències i segons criteris racionals i objectius que evitin malmetre la sostenibilitat de les polítiques públiques
que li son assignades.
Els dos aspectes, amb una profunda rellevància per al desenvolupament de les polítiques públiques, són cabdals per posar en acció el que els federalistes podem anomenar “work in progress”, es a dir, anar avançar en dinàmiques federals i arquitectures legislatives que ens acostin a la lògica federal, més enllà de la reforma de la Constitució. Especialment, ens volem referir a tres polítiques que son bàsiques per a les comunitats autònomes, configuren un percentatge elevat del seu pressupost i representen, a dia d’avui, un exemple clar de desviació de resultats si ens fixem en la ciutadania, en el receptor dels serveis, en el subjecte del dret: la SALUT, la EDUCACIÓ i els SERVEIS SOCIALS.
Tal com explica altre autora, Montserrat Colldeforns, són les polítiques dominants en la despesa autonòmica i presenten nombroses diferències en funció del color polític del govern autonòmic, afectant directament a la equitat en la qualitat de vida dels infants, adults i persones grans. La crisi de 2008 ha vingut a empitjorar la “insuficiència de recursos” tradicional d’aquests sectors i la pandèmia ha acabat de fer bolcar la balança. Però també s’ha posat de manifest que els propis models de salut, benestar o, en menor mesura educació, han de reformar-se. I aquesta constatació, prou generalitzada a les comunitats autònomes i també compartida pel govern central, ens ofereix una oportunitat per una reforma profunda i que trobi un ampli consens entre les forces polítiques estatals, encara que hem d’apel·lar clarament a la generositat de les polítiques conservadores en relació a la seva prioritat vers el sector privat.
Tenim un escenari semblant en aquestes tres polítiques que es basa en aspectes comuns:
– Parlem de persones, subjectes de drets, amb necessitats concretes i una difícil
acceptació per part de la ciutadania d’una marxa enrere en qualitat i cobertura de
serveis.
– Tenim escenaris públics i privats, en proporció desigual a cada política, però comuns en quan a població diana, riscos de segregació social, iniquitats i competència quan a condicions laborals dels treballadors, prestacions i serveis, cost i co-pagament per part dels usuaris/es.
– Estan molt fragmentats en la distribució competencial, per la seva titularitat autonòmica en tot l’Estat i les competències compartides amb els ens locals. El paper del Govern central està desdibuixat i això comporta iniquitats entre la ciutadania espanyola, absència de planificació estratègica i d’instruments per a l’assignació de recursos, i poca o nul·la avaluació de resultats de les polítiques autonòmiques i locals.
– Amb algunes diferències entre elles, són polítiques d’alta càrrega emotiva i proclius a ser utilitzades política o ideològicament, amb la qual cosa esdevenen fràgils i poc sostenibles. Requereixen d’una injecció de racionalitat i evidència científica per deixar de ser tant manipulables i permetre el seu creixement i el valor social dels professionals que s’hi dediquen.
Aquests quatre aspectes, més la constatació de la insuficiència de recursos crònica, ens permetria abordar uns mínims a nivell estatal per poder endreçar les competències de cada política, per una banda, però també veure en quins aspectes es poden complementar, ja que el seu subjecte d’atenció, la persona, no està fragmentada i podem establir mecanismes per compactar accions, aprofitant els mitjans humans i materials sota una lògica més modernitzada i, segurament, més cost-efectiva. Especialment, en el àmbit de la salut i els serveis socials, hi ha molts punts en comú per a construir una Estratègia Estatal social i sanitària que faci de paraigües conceptual, però també avanci en reformes legislatives, que serveixin d’exemple de transformació a les polítiques autonòmiques. La educació, per la seva banda, es troba cada cop més envaïda per problemes que afecten als infants de tipus social i mental, amb sistemes de serveis difícils d’accedir i també es veuria beneficiada de compartir algunes línies polítiques amb altres sectors per guanyar en eficàcia i amplitud en l’atenció als infants i joves.
En definitiva, cal teixir una nova xarxa de polítiques vinculades entre sí per raons i criteris diversos i refer la arquitectura competencial d’acord al moment i societat actuals, en primer lloc, assignar costos a aquestes competències en base a indicadors i criteris transparents i decidir des de quines fonts es poden finançar. Pensem que una dinàmica de treball que vagi en aquesta direcció pot ajudar molt a la racionalització dels sistemes de benestar i també oferir una base per a una major i mes estable entesa entre els futurs ens federals d’Espanya.
