La ficció d’un govern d’unitat independentista ha saltat pels aires sota l’escomesa rupturista de Junts. Ha estat la crònica d’un fracàs anunciat. L’executiu conformat per Pere Aragonès després de la seva tortuosa investidura mai ha estat operatiu, paralitzat per l’enfrontament entre les dues grans fraccions del sobiranisme. Ni full de ruta compartit, ni afinitats. El “procés” ja era mort. Només quedava la pugna per l’hegemonia i, al capdavall, pel poder autonòmic. Tot i evitar el balanç d’una dècada perduda, ERC va optar per una política més pragmàtica, de negociació amb el govern progressista de Pedro Sánchez. Això sí, amb sobreactuacions i escarafalls intermitents, pendent d’un soci que s’aferrava als mites d’aquell període. Finalment, cavalcant el sentimentalisme de les bases, Puigdemont i el seu sector afí han imposat la ruptura. És una clara aposta per la desestabilització de les institucions, una aposta trumpista, en sintonia amb l’onada mundial que empeny els vells partits conservadors cap als postulats de l’extrema dreta i que duu l’extrema dreta als governs. Com pitjor, millor. Si les properes eleccions generals portessin Feijoo a la Moncloa, tornarien a tensar-se les relacions entre Catalunya i Espanya. Els abanderats de l’independentisme més radical recuperarien el lideratge perdut.
Aquestes especulacions aventureres contrasten amb la dura realitat quotidiana de la majoria social del país. Una inflació que devora els salaris i agreuja les desigualtats, les amenaces derivades de la guerra d’Ucraïna, la urgència d’una transició ecològica… requeririen que les administracions públiques se centressin prioritàriament en el govern de les coses. No està gens clar, però, que amb la remodelació anunciada del seu consell, el president Aragonès hagi triat el camí de la responsabilitat. Ans al contrari,més aviat sembla que l’electoralisme, el sectarisme i els càlculs tàctics de curta volada s’hagin imposat per damunt de l’interès general.
El govern només compta amb el suport dels trenta-tres escons d’ERC. Junts, fidel a la retòrica nacional-populista, l’ha declarat il·legítim.
La CUP ja fa temps que li va girar l’esquena. PP, Ciutadans i Vox reclamen eleccions. Ara com ara, tan sols des de l’espai de les esquerres s’està cridant al seny. No és moment d’anar a les urnes enmig d’aquest desgavell i amb una ciutadania aclaparada per tantes dificultats. En primer lloc, urgeixen uns pressupostos que permetin implementar l’arribada dels fons europeus i forneixin els recursos necessaris per fer front a les necessitats del país. Alhora, convindria establir un seguit de pactes d’ampli consens – en matèria educativa, sanitària o d’infraestructures – que asserenessin els ànims i refessin la confiança malmesa de la ciutadania en les seves institucions.
De fet, les darreres eleccions van esbossar un ampli espai transversal, configurat per socialistes, ERC i comuns, partidaris de solucions dialogades als problemes de Catalunya. Un espai que, certament, no podria infantar una nova coalició de govern, però potser sí reconduir el desordre.
Això demanaria voluntat negociadora per part del president.
Tanmateix… El nou gabinet, amb la incorporació de personalitats provinents de diferents àmbits polítics – convergents, socialistes o comuns -, té més de maniobra il·lusionista que no pas d’acostament sincer a aquests espais. Més enllà de la seva vàlua individual, aquestes persones no representen cap força política. En realitat, la seva presència serveix de coartada, en primer lloc, per al refús d’una negociació dels pressupostos amb l’esquerra. Sense els seus vots no poden ser aprovats.
Però Oriol Junqueras diu que més s’estima que la Generalitat tingui uns comptes prorrogats… que no pas acordats amb el PSC. Val a dir, uns pressupostos que no podrien integrar els més de 3.000 milions d’euros dels fons next generation. Quina irresponsabilitat per part d’ERC, si espera jugar amb els seus vots al Congrés dels Diputats com a moneda de canvi per poder fer la seva a Catalunya! El nou govern del president Aragonès substitueix una ficció fallida – la unitat independentista del 52% – per una il·lusió més antiga encara: la Catalunya del 80%, favorable al dret de decidir.
Aquella il·lusió fou definitivament consumida per la flamarada del “procés”, fracturant emocionalment el país en dues meitats que encara malden per retrobar-se. En un mot: sembla un artefacte concebut per arribar a les eleccions municipals – tal volta a una propera contesa autonòmica -, conferint a ERC un semblant de centralitat política. Però aquesta maniobra només pot perllongar la divisió i ajornar la gestió responsable que necessiten famílies i empreses.
Conscients de la gravetat del moment, des de FED no ens cansarem de reclamar diàleg sincer i pactes per sortir de l’atzucac. Prou tripijocs i maniobres dilatòries!
