6-7 de setembre de 2017
Un balanç necessari
Cinc anys s’antulla una xifra rodona. En qualsevol cas, suposa un període prou llarg per a posar en perspectiva els fets d’aquell estiu-tardor de 2017, punt àlgid de la crisi sobiranista. Hi ha dates indeleblement gravades en la memòria col·lectiva.
Com el 17 d’agost, marcat pels atemptats gihadistes en les Rambles de Barcelona i a Cambrils. L’independentisme es trobava llavors en tal punt d’ebullició que, ni tan sols davant semblant tragèdia, va ser capaç d’optar per la unitat civil d’una societat commocionada. El trist espectacle ofert per l’expresidenta Laura Borràs en l’acte commemoratiu d’enguany sembla el ressò minvant d’aquell requisitori contra Espanya en què la *ANC va convertir la manifestació de suport a les víctimes del terrorisme del dia 26, en el Passeig de Gràcia. Malgrat ser desmentit i desmuntat per totes les recerques, la faula sobre la conspiració del CNI reapareix de manera intermitent, puntuant els batecs agònics del “*procés”.Què queda de tota aquella agitació? Un almodí d’amargor, una sensació de fracàs…
Però també una gran dificultat per a passar pàgina. Els partits independentistes són conscients que la via unilateral és impracticable. No obstant això, tornar a una senda pragmàtica no els resulta gens fàcil després d’aquella fugida cap endavant. La temptació de refugiar-se en la nostàlgia es farà sentir de nou, davant les divisions i insomnes baralles que consumeixen les energies de les forces sobiranistes. Es rememorarà l’èpica de l’1-O. La violenta intervenció policial en els col·legis electorals, tardana reacció del govern de Rajoy davant una crisi que havia deixat podrir, carrega d’emoció el record del referèndum. Una aura sentimental que emmascara el caràcter profundament divisori per a la societat catalana que va suposar la convocatòria, mancada de qualsevol garantia democràtica. Tal vegada es vol evocar també la fallida DUI del 27-O, acte d’immolació d’una majoria parlamentària que es va veure arrossegada per la lògica del seu propi engany.
Però és molt dubtós que, des de les files independentistes, es vulguin recordar les infaustes sessions parlamentàries dels dies 6 i 7 de setembre, quan aquesta majoria va aprovar la llei de Referèndum i la llei Fundacional de la República, una sort de *proto-constitució de la futura Catalunya independent. No obstant això, aquestes jornades condensen tots els problemes haguts… i els que encara són pendents de resoldre.Actuant com si una majoria el pogués tot, el bloc independentista va atropellar els drets de l’oposició i va abolir d’un cop de ploma l’ordenament jurídic existent, la Constitució i l’Estatut, sense tenir empara legal ni legitimitat per a fer tal cosa. A través de les seves “lleis de desconnexió” va revelar un projecte de país allunyat dels cànons de les democràcies liberals: un Estat de trets populistes i autoritaris, amb un poder judicial sotmès a un executiu presidencialista. I no, no es tractava d’una redacció desafortunada, fruit de la urgència.
Una República alçada sobre l’ensomni compartit per tot just la meitat de la població catalana – en contra de l’altra meitat, apegada a Espanya –, d’haver vist la llum, estava cridada a comprimir tremendes contradiccions internes. Al seu torn, un Estat sorgit d’una secessió territorial en un país membre de la UE, seria des del seu primer dia una entitat en fallida, abocada a utilitzar una moneda devaluada, mentre el seu deute romandria monetitzada en euros. Semblant República només podria xifrar la seva supervivència a convertir-se en un paradís fiscal o en esdevenir la marioneta d’alguna potència hostil a la construcció europea. Però mai seria un Estat social i de dret.
És comprensible que aquest debat incomodi a l’independentisme, avui mancat de perspectiva. No obstant això és una reflexió que l’esquerra federalista necessita plantejar. No amb ànim de revenja sobre ningú, sinó perquè és necessari deixar anar llast i assentar sòlidament l’opció del diàleg, ara que Espanya compta amb un govern progressista. S’aveïnen temps d’enormes dificultats, econòmiques, socials i mediambientals. La UE serà durament posada a prova. I, els seus adversaris, com fa Putin en aquests moments ingerint-se en les eleccions italianes, no deixaran d’encoratjar per onsevulla el populisme, la insolidaritat i el replegament de les nacions sobre si mateixes.
El federalisme afirma, per contra, que urgeix promoure la cooperació lleial i la fraternitat, donar acomodament a la diversitat de cultures i identitats nacionals en el marc de grans projectes compartits. Només així tirarem endavant. El balanç dels dies 6 i el 7 de setembre hauria d’ajudar-nos a aconseguir-ho.
