JOAN BOTELLA: “CAL UNA LLEI DE LLENGÜES DE L’ESTAT ESPANYOL”
El passat 28 i 29 de gener la Fundació Campalans va celebrar les “Jornades per renovar el consens lingüístic a Catalunya”, on van participar mestres, sociolingüistes, periodistes, escriptors, professionals i polítics, per tal d’iniciar el camí cap a un nou consens social sobre l’ensenyament i l’ús del català.
La fundació va convidar al nostre president a participar en una sessió en què van participar també Joan Manuel Del Pozo, Irene Rigau i Fernando Sánchez-Costa, presentada i moderada per Esther Niubó.
Podeu veure la sessió a l’enllaç següent, sabent que la intervenció de Botella comença al minut 1:49. També la podeu llegir la intervenció més avall.
https://www.youtube.com/watch?v=0kNm6Ej7enY
Per altra banda, si us interessa ampliar la informació sobre les jornades, amb intervencions molt importants, la trobareu tota aquí: https://fcampalans.cat/activitats_detall.php?idact=1504
INTERVENCIÓ A LES JORNADES ORGANITZADES PER LA FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS :
“Jornades per renovar el consens lingüístic a Catalunya”
28, 29 Gener 2022
Taula rodona: És possible renovar el consens lingüístic a Catalunya?
Bon dia, moltes gràcies als organitzadors per una convocatòria que crec molt oportuna, i moltes gràcies per haver-m’hi convidat.
Vull començar, com ha fet algun altre participant en aquest debat, amb una resposta molt breu a la pregunta que li dona títol: SÍ, PERÒ …
Vull observar també que Federalistes d’Esquerres no té encara una posició completament definida sobre la política lingüística però que hi estem treballant, i que aviat la tindrem.
Sens dubte, el punt de partida és allò que podriem denominar el “consens lingüístic del 79”, consens que és indissociable del moment, i dels seus grans components: la Constitució del 1978, l’Estatut d’Autonomia del 79 i, en un paper essencial, els nous Ajuntaments elegits a les primeres eleccions municipals, el 1979.
Aquell consens lingüístic tenia dos elements definidors: era un acord de convivència a Catalunya; i era un acord entre els parlants de les dues llengües.
En gran consens només es produeix si existeix la percepció d’un risc important. Quin era aquest risc, en aquell moment? En la seva versió més exagerada, es considerava la possibilitat d’una “ulsterització” de la divisió lingüística, i fins i tot de possibles xocs entre dues comunitats. Però en una visió més quotidiana, més propera a la realitat, la voluntat d’evitar que la població castellanoparlant quedés menystinguda, quedés en inferioritat de condicions, en termes socials, laborals o culturals, en el nou context polític i institucional que s’estava creant. La divisió entre catalans nadius i immigrants corria el risc d’esdevenir un tret estructural de la societat catalana, que tendís a reproduir-se i a marginar, de manera total o parcial, a bona part de la població.
Aquell consens lingüístic era fill del seu temps i de les condicions socials i econòmiques vigents: era fill de la Catalunya en què més d’un terç de la població havia nascut a la resta d’Espanya, eren proletaris i vivien a zones urbanes degradades de la metròpoli barcelonina; en què només hi havia una televisió, i en blanc i negre; en què la proporció de titulats universitaris era de les més baixes d’Espanya; en què la proporció d’immigrants procedents d’altres països era mínima; etc.
El potencial conflictiu de la situació era tal, que es comprèn l’actitud de “Madrid”, dels partits i institucions que gestionaven Espanya: “que s’ho facin entre ells”. Faltaven les eines i la informació suficient per fer una política general, que, al damunt, toparia amb el problema d’una realitat completament diferent a Euskadi, feta d’una major divisió social i, sobre tot, de l’acció terrorista.
Aquell consens, i les polítiques que se’n van derivar ( i en primer lloc, però no només, la immersió lingüística a l’escola), va ser un èxit. I cal tenir el valor d’afirmar-ho, per què no es fa prou. Ha estat un èxit, en termes d’acceptació social; en termes de convivència ciutadana; i en termes d’efectiva capacitació de tots els ciutadans de Catalunya.
Quaranta anys després, aquelles condicions han canviat de dalt a baix: vivint en un altre món, i les mirades sobre la realitat són unes altres. I hi ha mirades volgudament contradictòries.
Alguns diran “el català està en risc d’extinció, està reculant; estem en mans dels colons”. Altres afirmaran, al contrari, que hi ha un imposició cruel (les pobres criatures van per l’escola amb motxilles carregades de pedres, si diuen una paraula en castellà), i que la immersió significa la imposició d’estils provincians i identitaris.
En els últims temps, assistim a una polarització dels punts de vista, que s’arrengleren amb alguna d’aquestes dues posicions, i que omplen l’espai públic: consegueixen silenciar les visions més sòlides i més realistes, ja que al final els dos pols s’alimenten recíprocament, i acaben per fer de la polarització un negoci.
I això respon, en bona part, al canvi en els termes del problema. Allò que era, al menys potencialment, un conflicte lingüístic, purament local, ha deixat de ser-ho. Avui no tenim un conflicte lingüístic; el que tenim és un conflicte de perspectives polítiques sobre la llengua; i aquest conflicte, a més, ja no és un conflicte local, estrictament intern a la societat catalana, sinó un debat on intervé, decisivament, “Madrid”: el complex institucional, mediàtic i administratiu de la capital.
Afegim encara un element addicional: el conflicte “de mercat”, ja que la quota de penetració d’una i altra llengua en la societat catalana estan estabilitzades, en termes que més o menys són d’un 50 % d’ús del castellà, un 35 % del català, i un 15 % de persones que combinen les dues, o bé en fan servir una tercera. I a més, el món de les xarxes, dels vídeo-jocs, de les sèries televisives, fa que el responsable en l’àmbit dels consums culturals ja no sigui Madrid, sinó certament Brussel.les, molt probablement Los Angeles, i aviat, sembla Beijing.
La desproporció de forces entre aquesta nova realitat i alguns projectes polítics ( o més ben dit, político – lingüístics) és el que, molt probablement, està a la base dels diagnòstics pessimistes que es fan circular, i d’actituds aparentment heroiques però, en últim extrem, estèrils.
Refer el consens avui requereix una bateria de mesures i d’instruments diferents als que van afavorir el consens del 1979. Se m’acudeix esmentar tres grans línies d’actuació:
- Treure el conflicte de les escoles. El millor que es pot fer és deixar l’escola quieta, i aturar la manipulació que se’n fa.
- Cal una llei de llengües de l’Estat, que detalli tant les obligacions de les Comunitats Autònomes, com els compromisos que l’Estat assumeix de cara a la promoció i protecció de les llengües espanyoles. I això va des de l’Instituto Cervantes fins al reconeixement del català com a llengua oficial de la UE. L’actitud de les institucions estatals del 1979 (“ja s’ho faran”) és, a la vegada, insuficient i contraproduent.
- Desconnectar les polítiques lingüístiques de les posicions defensades en termes institucionals / nacionals. El fet que el millor predictor de les posicions dels ciutadans en torn del “procés” sigui la llengua emprada és malsà, i contraproduent en termes lingüístics.
Acabo. Els consensos no són eterns: són dinàmics i canviants; amb els canvis en les condicions externes, cal adaptar-los i renovar-los; i el que és imprescindible és acordar sobre quines bases, i a través de quins procediments, es fa aquesta renovació. I encara un altre aspecte: els consensos són indispensables, però no sempre són ben vistos. No hi fa res: tan útil és un consens fet d’entusiasme generalitzat, com un altre, fet de pacient resignació.
Coses que cal afegir:
- Cal una llei de llengües de l’estat espanyol; l’actitud de “ja s’ho faran”, “es su problema”, podia justificar-se el 79 però ja no
- Treure el debat de l’escola
