Els he manllevat el títol a La Calòrica, l’estupenda companyia teatral que ha parit un espectacle absolutament rodó: De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. Més enllà d’un text sense fissures, unes interpretacions magistrals (i altres virtuts que no detallo), és el retrat sagnant d’una escala de veïns que mira cap a un altre cantó (concretament el melic de cadascú) mentre l’edifici s’esquerda i està punt de col·lapsar.
Del 31 d’octubre al 12 de novembre a Glasgow tindrà lloc la COP26, on 197 països hauran de testar l’Acord de París (COP24-2015), l’estat dels seus compliments/incompliments i les seves conseqüències, ara esperonades pel dramàtic darrer informe de l’IPCC (IE6).
Recordem: aquesta Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (acròstic COP, Conferència de les Parts, que és el tractament que s’utilitza per parlar dels països participants) reunirà aquests 197 països. La COP1 fou a Berlín el 1995… fa 26 anys, iniciativa que va sorgir de la recordada Cumbre de Rio del 1992.
Aquestes conferències tenen un protocol absolutament assembleari, de tal manera que qualsevol país, gran o petit, pot bloquejar un acord. D’això deriva aquelles interminables sessions per anar punt per punt ratificant els texts finals (sense obviar els treballs previs que comencen quasi sempre amb una reunió preparatòria, així la PreCOP26 ha tingut lloc a Milà aquest principi d’octubre).
Arribem a Glasgow amb els següents deures: l’Acord de París va determinar que cada país (cada part) posaria sobre la taula les seves NDC (Contribucions Determinades a escala Nacional), és a dir els seus compromisos per rebaixar l’emissió de GEH (Gasos d’Efecte Hivernacle, principalment el CO₂).
El 13 de juliol passat, els 113 països que havien ratificat l’Acord de París varen presentar les seves NDC, tot tenint en compte que grans emissors com la Xina, Índia, Turquia o l’Aràbia Saudita no han actualitzat les seves dades. La darrera avaluació que va fer l’ONU parla que anem directes a un escalfament, d’aquí a finals del segle, de 2,7 °C: António Guterres, secretari general, l’ha qualificat de ser “un camí catastròfic” que es mesurarà “pel nom de morts i mitjans de subsistència destruïts”.
Cal recordar que l’objectiu, recomanat per tota la comunitat científica i amb un total consens polític (tal com reconeix Alok Sharma, president de la PreCOP26) és limitar aquest escalfament a 1,5 °C (a Catalunya ara estem a +1,6 °C). I cal insistir: sequeres, inundacions, fenòmens climàtics extrems, disminució dels recursos per a la subsistència, pandèmies… O possible període glacial si el corrent atlàntic es col·lapsa. És insultant que diaris europeus donessin les notícies sobre les inundacions severes a Alemanya (juliol passat, més de 200 morts) amb el titular “El canvi climàtic ja és aquí”: ¿oblidem que a la COP 19 del 2013 a Varsòvia el representant de Filipines (que acabaven de patir el tifó Haiyan amb 6.300 morts) va fer una vaga de fam per pressionar als països rics sobre la seva responsabilitat respecte a un canvi climàtic?
La Xina, principal emissor en termes absoluts, no s’ha compromès clarament, i no ha confirmat la participació del seu president Xi Jinping. Serà difícil l’equitat en les negociacions: sense una vacunació universalitzada (segons AI, els països en vies de desenvolupament tenen només un 1% de la població amb la pauta completa), aquestes negociacions, de facto, estaran reservades als països rics. A més a més el tema del finançament Nord-Sud encara està lluny dels seus objectius, si bé ara els EUA s’han compromès a doblar la seva contribució.
El recent informe de l’OMS encara rebla el clau: “La crema de combustibles fòssils ens està matant. El canvi climàtic és l’amenaça més gran per a la salut que enfronta la humanitat. Encara que ningú està fora de perill dels impactes del canvi climàtic en la salut, els més vulnerables i desfavorits els senten desproporcionadament.”.
Com metafòricament mostrava La Calòrica en De què parlem mentre… tenim un gravíssim problema de governança mundial. Si ja el tema és difícil, imaginem la complicació de negociar amb 197 països. I això que la Unió Europea actua amb una sola veu i reuneix 27 estats, o els EUA 50, o l’Índia 35, Canada 13, Mèxic 32, Brasil 26… Sembla clar que l’ONU ha d’avançar més cap a una estructura mundial federal que faciliti la governança, on les agrupacions constitueixin unitats possiblement més cohesionades en tant que regions climàtiques que no per inèrcies històriques i culturals. Perquè… “És el clima, idiota!”.
