L’anunci de la probable aprovació per part del Govern central d’indults parcials pels condemnats del “procés” està aixecant tota mena de reaccions polítiques: les forces de l’extrema dreta i de la dreta extrema s’estan mobilitzant en contra, preparant una altra manifestació de protesta a la plaça de Colón de Madrid, mentre la presidenta de l’ANC s’ha manifestat reiteradament en contra de les mesures de gràcia.
Pels federalistes, la convergència entre extremes dretes i independentistes ja és una pista sobre per on ha d’anar la nostra posició. Però abans de formular posició política, convé recordar tres dades bàsiques sobre què és i fins on arriba un indult.
Un indult és, en primer lloc, una suspensió (parcial o total) de la pena imposada. No és un perdó, ni un reconeixement de legitimitat, ni una confessió de feblesa. És aixecar el càstig imposat, per considerar que hi ha raons d’interès general que ho fan aconsellable.
Per això l’indult és un acte polític: és la política l’àmbit on es mesura la conveniència o no, per a l’interès general, d’una certa decisió. No és un acte a mesurar jurídicament, ni es pot graduar sobre la base de la legalitat, sinó, estrictament, a partir de considerar si és o no convenient per a l’interès general.
I això porta a la tercera consideració: si pel Govern que l’aprova un indult és un acte discrecional i estrictament polític, aleshores no se li pot demanar al condemnat que condemni la seva acció o que juri que no ho tornarà a fer. Les repetides declaracions de Jordi Cuixart (“Ho tornarem a fer!”) o d’altres condemnats en el mateix sentit, són irrellevants: a Espanya, són delicte les accions, no les idees.
Què passaria, aleshores, si una vegada indultats i recuperada la llibertat, reincideixen en les seves conductes? La resposta és clara: serien de nou jutjats i condemnats. I amb dos agreujants: d’un banda, s’estarà en un marc de reincidència, el que comportaria una agravació de les eventuals noves penes. I, d’altra banda, portaria a fer complir la part indultada de les seves penes anteriors: no és poca cosa.
Això, pel front jurídic. Un segon, on no podem entrar gaire, és el front moral: les accions fetes, la falsedat o veracitat de les afirmacions fetes, les argumentacions falses o manipuladores, els costos directes i indirectes de les seves accions … El terreny moral és, inevitablement, subjectiu: cadascú creu que allò que fa està ben fet. Per enèrgic que sigui el nostre rebuig a les seves accions o a la seva estratègia, es tracta d’una opinió que, por molt ben fonamentada que la creiem, es troba contraposada a d’altres opinions i, per tant, no pot ser l’element decisiu de la nostra posició.
I això ens porta al terreny estrictament polític, que per una organització com la nostra és el decisiu. I en aquest àmbit, hi ha tres arguments contundents.
El primer és la necessitat de reconstruir ponts, punts de trobada, àmbits de diàleg. No importa ara qui els va destruir: el que importa és que els necessitem, per poder començar a avançar. Quan la proposta independentista té l’ampli suport social que està tenint, és inviable creure que es pot anar endavant sense parlar-se, sense treballar des de les dues bandes del riu.
Això connecta amb el segon argument: escenificar, demostrar la possibilitat de l’intercanvi i del diàleg (tan dur i crític com es vulgui, però diàleg) reforça els sectors oberts de banda i banda, i tendeix a dividir internament cada front, aïllant els sectors extremistes i potenciant les estratègies d’aproximació i de pacificació. El manteniment a la presó dels dirigents del moviment és avui un dels elements essencials de l’argumentari independentista, i de cohesió del moviment; en definitiva, de bloqueig de la situació.
I el tercer argument ha de ser un argument de part: donar suport a l’acció d’un govern d’esquerres i federalista. El govern Sánchez s’ha trobat amb unes condicions de context completament adverses. Es va formar el 2018, després de l’èxit inesperat d’una moció de censura contra Rajoy, i va caure menys d’un any més tard, quan precisament ERC es va negar a donar suport als pressupostos. I reformat a finals de 2019, amb totes les dificultats que tots recordem, es va trobar immediatament amb el cop terrible de la pandèmia, davant la qual el govern s’ha trobat essencialment sol i rarament ha pogut comptar amb el suport ni de l’oposició parlamentària, ni de molts governs territorials.
La concessió dels indults, per molt soroll advers que facin les oposicions, pot contribuir a pacificar l’ambient i a donar-li al govern Sánchez l’oportunitat de començar a desplegar el seu programa en el context difícil però potencialment esperançador de la post – pandèmia. La necessària reconstrucció dels serveis públics, malmesos pels anys de govern de les dretes, la superació de les cicatrius de la gran crisi del 2010 (deixada enrere però no superada) i la gran oportunitat de modernització i canvi econòmic i social dels programes comunitaris d’inversions “Next Generation”, són reptes que el govern ha de poder abordar en un context de major serenitat i de consolidació de la majoria parlamentària; són els temes de fons, on hi ha fortes propostes polítiques d’orientació federal, i que una situació política enrarida no permet abordar.
Per nosaltres, Federalistes d’Esquerres, és indispensable obrir una nova etapa, en què es pugui sortir de les dinàmiques frontistes, de discriminació i de manipulació, i es pugui treballar per construir un context diferent. Per això creiem que la concessió dels indults pot ser un factor important per obrir aquesta nova etapa, presidida per actituds tan federalistes com el debat polític i la reconciliació.
