Miro el meu entorn, les institucions, la política i la gent que han format part de la meva vida, i em costa de pensar que es tracta del mateix país en el que he fet de mestre i en el que he exercit càrrecs institucionals com a membre d’una formació política que ja no existeix.
Em pessigo a mi mateix i no paro de repetir-me que no puc caure en la nostàlgia ni en una pueril idealització del passat. Certament, em dic, la rivalitat política ha existit sempre, les diferències de classe no tenen precisament quatre dies, i els móns en els que s’han desenvolupat els diversos grups socials i cada persona han estat sempre molt diferents. Miro d’esbrinar què ha passat i d’explicar-me a mi mateix en què han canviat tant les coses, i se’m plantegen moltes més preguntes que no pas respostes.
El cert és que percebo que l’evolució que ha viscut el nostre país en els darrers deu o dotze anys ha portat a una situació nova, ben diferent de la que partia. No m’interessa esbrinar si el procés polític cap a l’independentisme de bona part del catalanisme polític és una continuació del pujolisme. Aquestes ratlles no pretenen en absolut fer una anàlisi d’aquesta evolució, ni de les seves causes ni de les seves dinàmiques. No. La meva mirada és la d’un ciutadà corrent, interessat per la sort del seu país, que ha cregut i que segueix creient, això sí, que només la Política en majúscules, en la seva concepció més noble de la paraula, ens pot ajudar a crear els marcs institucionals i legals que permetin concretar ideals com la igualtat, la llibertat i la fraternitat / solidaritat, i que possibilitin que les persones que vivim del nostre treball amb tota la dignitat, puguem fer sentir la nostra veu i acreditar col·lectivament el nostre pes. Però també és la mirada d’un ciutadà corrent que s’ha compromès en la política en minúscula, en la política institucional (12 anys a l’ajuntament d’Igualada, 6 anys a la Generalitat de Catalunya), en la militància i en la política de carrer, i que per tant, mira d’entendre per què passen les coses, també les del món polític i de la societat.
Avui veig un país dividit…, més enllà i amb més profunditat del que havia estat fins fa uns anys. No vull centrar-me en l’anàlisi de les causes que han portat a aquesta situació, però jo situo, tan sols per tenir un marc cronològic clar, els desencadenants d’aquesta evolució, pel que fa a Espanya, a l’any 1996, amb la formació del primer govern de José Mª Aznar, del Partit Popular, i pel que fa a Catalunya, a l’any 2010, quan el Tribunal Constitucional emet la seva famosa sentència que modifica l’Estatut de Catalunya. Més enllà de la gran diversitat de posicions que tots nosaltres tenim sobre infinitat de temes i aspectes de la vida col·lectiva, característica d’una societat complexa i avançada com és la catalana, en relació al sentiment de pertinença i a la relació entre Catalunya i Espanya s’ha anat conformant una societat dividida en dos grans blocs, que s’han anat separant progressivament cada un d’ells en relació a l’altre, que cada vegada tenen menys coses en comú entre sí, que s’ignoren, que no es tenen respecte mútuament, i que tenen referents ideològics, culturals i afectius cada vegada més allunyats. Crec que el més rellevant d’aquest fet és que es tracta de móns cada vegada més tancats en si mateixos, amb una gran impermeabilitat, i molt cohesionats internament per lligams essencialment emocionals més que no pas racionals. També crec que cal destacar que els principals actors polítics, socials i mediàtics d’aquí i d’allà que han impulsat la dinàmica que ens ha portat fins aquí, no reconeixen el fet d’aquest tancament com a tal. I també que és molt significatiu de la situació actual que la ciutadania, que es sent lligada per motius bàsicament emocionals a un sector o a un altre, majoritàriament tampoc no és plenament conscient d’aquesta divisió, ni del tancament que l’acompanya, ni de les conseqüències que aquesta situació pot comportar.
Xavier Badia i Cardús
Igualada, 1 de juny de 2020
